No hi pot haver una ironia més gran que les imatges del president Trump signant el memoràndum d’entesa de catorze punts amb l’Iran en un sopar de gala al palau de Versalles. Un sopar organitzat pel president Macron amb la voluntat d’afalagar un president dels Estats Units que cada vegada fa la sensació d’anar més perdut, i que acaba de celebrar els vuitanta anys.
I és que cal recordar que el Palau de Versalles té una història de tractats que han esdevingut claudicacions o humiliacions històriques. Per començar, la més famosa, la signatura —el juny del 1919— del draconià tractat de pau entre les potències vencedores de la Primera Guerra Mundial i la derrotada Alemanya. Un document que, més que un tractat entre dues parts, fou una imposició unilateral de condicions dels vencedors als vençuts, un suposat pacte que a Alemanya es va rebre més com un diktat.
Però tampoc es pot oblidar la tremenda humiliació que va patir França el gener del 1871, quan el canceller Bismarck proclamà l’Imperi Alemany —en la persona de Guillem I— a la mítica Galeria dels Miralls d’aquest palau, després de la desfeta francesa en la guerra franco-prussiana.
Doncs bé, fou segurament el gran desconeixement de la història que té Trump el que permeté l’error —en clau d’imatge i de significança històrica— d’acceptar la proposta de Macron de signar l’esmentat memoràndum en un lloc de tantes connotacions històriques, no precisament favorables per al que anava a fer l'estadant de la Casa Blanca.
Un acord, o més ben dit, un memoràndum que ha causat un xoc, per no dir un escàndol, en els entorns de poder, començant pels de Washington. I és que una multitud de congressistes, senadors i opinadors capitalins —entre ells molts Trumpistes— han criticat durament el pacte, que veuen com una claudicació, fins i tot com una humiliació.
Només cal recordar quan, no fa pas tant, Trump prometia que no hi hauria acord amb l’Iran més enllà de la “rendició incondicional”. Aquestes declaracions xoquen completament amb el text conegut, que no s’assembla gens a una rendició iraniana, ja que no sols manté el règim dels aiatol·làs —el mateix règim que l’estadant de la Casa Blanca prometia enderrocar els primers dies de la guerra—, sinó que el reforça molt més del que estava a finals de l’any passat, en plena crisi econòmica i enmig d'onades de protestes populars.
Un mal acord resultant d’un conflicte innecessari
De fet, no podem oblidar que parlem d’una guerra que ha causat milers de morts (per sobre dels 7.000), ha costat una fortuna a l’erari nord-americà (130.000 milions de dòlars) i ha disparat els preus del petroli i del gas arreu del món. I també ha fet saltar pels aires gran part del model de negoci dels rics emirats del Golf, ja sigui per la destrucció i afectació d’importants sistemes de refineries i exportació d’hidrocarburs d'uns quants d’aquests països, com per la trencadissa del suposat oasi de tranquil·litat i estabilitat en què s’havien emmirallat tants expatriats i milionaris que havien optat per esdevenir-ne residents —sobretot fiscals— al voltant dels hubs, aeris i del luxe, de Dubai, Abu Dhabi o Doha.
Un conflicte que ha enfurismat els votants americans, ha generat duríssimes divisions a l’interior del moviment MAGA i ha disparat les expectatives de molts candidats demòcrates de cara a les eleccions de mig mandat del novembre.
I és aquí on hem de veure la clau per a l’acceptació d’un mal acord per part de Trump. De fet, el president nord-americà va ser molt franc dimecres: la seva gran preocupació era el risc d'una recessió mundial i que les reserves de petroli —i de querosè per al transport aeri— s'esgotessin en qüestió de setmanes. Va dir: "L'únic president que no volia ser era el difunt i gran Herbert Hoover", referint-se al president culpat de la Gran Depressió que va volatilitzar els estalvis i va abocar milions de persones a la pobresa. "No volia veure una catàstrofe econòmica. Si hagués continuat això, això podria haver passat". El que no va dir, però tothom va entendre, és que no sols el preocupava una possible crisi econòmica, també —i segurament sobretot— el preocupava l’impacte que tot plegat podria tenir a les esmentades eleccions de mig mandat del novembre.
Però, té futur aquest preacord?
A mesura que han anat passant les hores, però, la qüestió ja no ha estat tant si ens trobàvem davant d'un bon o d'un mal acord —tant des de la perspectiva nord-americana com de la mundial— com si aquest preacord té futur o quedarà en paper mullat.
Una de les derivades també claus d’aquest conflicte la trobem al Líban. Els atacs conjunts dels Estats Units i Israel des de finals de febrer contra l'Iran van reactivar de nou la resposta de Hezbol·là, que, tot i la seva debilitat arran dels duríssims atacs israelians dels darrers temps, de nou ha mostrat resiliència i una certa capacitat ofensiva contra el nord d’Israel. Això ha anat acompanyat d’una ofensiva israeliana sense precedents al sud del Líban, que ha posat aquest país al límit i fins i tot ha generat dubtes sobre la seva viabilitat futura.
Doncs bé, se suposa que el memoràndum signat per Trump a Versalles vincula l’acord amb l'Iran amb la pacificació del Líban i el respecte a la seva integritat territorial, cosa que, ara com ara, Israel —i en particular el gabinet de Benjamin Netanyahu— no sembla estar disposat a respectar. De fet, el mateix Netanyahu, que suposadament manté una relació molt directa amb Trump, ha optat per no criticar públicament l’acord, però el seu entorn i alguns dels mitjans de comunicació més influents del país els han qualificat de “capitulació catastròfica”.
De fet, els atacs de l’exèrcit israelià al Líban no han cessat —en contra del que havia insinuat Trump— i ara ja sabem que aquests foren els responsables que el viatge del vicepresident Vance a Suïssa —per iniciar les noves rondes de negociació amb l'Iran que indicaven a l’acord— es va haver d'anul·lar ahir a darreríssima hora, a causa d’aquest nou front. Tant fou de darrera hora, que l'anul·lació es va fer quan part de l’equip de Vance ja era a Suïssa i una altra part es trobava a la base militar d’Andrews esperant el vicepresident per embarcar a l’avió que els havia de dur al país helvètic.
I a tot això cal afegir-hi els enormes reptes que la negociació, si s’acaba iniciant, té al davant: respecte al programa nuclear iranià, el programa de míssils, l'estatus final —un cop passats els seixanta dies— de l’estret d’Ormuz, de les sancions econòmiques o del suposat fons d’inversió de 300.000 milions de dòlars que s’ha d’activar...
Quin impacte tindrà sobre Trump?
Un altre aspecte que també comença a ser comentat és l’impacte de l’acord, tant si fructifica com si no, sobre Trump.
I és difícil no pensar en les conseqüències que, políticament, va tenir per al president Carter la crisi dels ostatges del 1979-1980, quan, arran de la revolució islàmica de Khomeini, més de cinquanta diplomàtics nord-americans destinats a Teheran foren capturats i retinguts com a ostatges del nou règim persa durant més d’un any. Certament, Carter (un humanista defensor dels valors democràtics i promotor dels drets humans) i Trump són personalitats completament antagòniques, però la ironia de la història podria fer que tots dos acabin, políticament, engolits pel mateix règim iranià.