A principis dels anys noranta del segle passat i abans de la normalització del debat sobre el canvi climàtic, el filòsof Michel Serres escrivia Le contrat naturel, un bon llibre que va fer certa fortuna perquè implorava la necessitat d’ampliar el contracte social entre homes i dones a l’entorn ambiental, un nou pacte “de simbiosi i de reciprocitat en què la nostra relació amb les coses abandonaria el domini i la possessió per l’escolta admirativa, la contemplació i el respecte, en què el coneixement ja no suposaria la propietat, ni l’acció el fet d’imposar-se”. Llegit enguany, amb el món desvetllat en nits cada vegada més tòrrides, seria ben fàcil acusar Serres de naïf. Per ser justos, la humanitat ha avançat en la legislació climàtica i el planeta Terra (també els seus objectes) ja conformen un fonament de dret. Però la simbiosi que demanava Serres és una pretensió encara quimèrica.

Amb la perspectiva d’un 68% de la població mundial vivint a les ciutats el 2050 (a pesar de les revolucions arquitectòniques naturalistes, les zones urbanes són per definició autistes envers l’entorn), l’alienament del medi ambient resultarà imparable. No es pot experimentar simbiosi o empatia amb allò que no es veu. Per altra banda, firmin els tractats que firmin, els països en vies de desenvolupament o d’industrialització massiva com ara la Xina no acceptaran restriccions que les seves potències rivals no han hagut de patir durant el segle XX. Després de dècades d’agressió no hi pot haver contracte i, ara per ara, encara que s’hi posés tota la voluntat del món, la naturalesa ja es troba en procés de venjança. L’angoixa climàtica no rau en aquesta sensació de foc que ens destrossa la pell i ens encasta en una espècie de refredat mental; és la indefensió contra una gran vendetta.

Amb la perspectiva d’un 68% de la població mundial vivint a les ciutats el 2050, l’alienament del medi ambient resultarà imparable. No es pot experimentar simbiosi o empatia amb allò que no es veu

És normal que patim angoixa durant aquests dies, car som conscients que la present calorada és només la primera crisi d’una cascada de temperatures extremes que es radicalitzarà en el futur. Durant molt de temps hi hem posat peròs, ens n’hem encardat una mica i tot... però ara la gent que mor de calor ja no són indígenes de paratges llunyans ni boiximans que dansen entre esperits; són l’escombriaire o el manobre que penquen a pocs metres de casa. La venjança de la naturalesa ha començat amb aires de comèdia; aquest estiu, Instagram ha canviat les fotografies de gent ensenyant les peülles a la platja per les instantànies de boscos del nord on els usuaris destacaven les temperatures hivernals dels pobles gèlids. Tot això encara té molt de hi, hi, ha, ha i de conya d’exiliats climàtics d’agost que se’n van a la muntanya, però sota l’anècdota hi ha la por d’un desert futur.

La tardor i la primavera començaran ben aviat a necessitar un museu que les recordi. Quan acabi setembre tornarem a l’hivern sense cap mena de tebior mitjancera entre estacions. La venjança de la naturalesa és el retorn a una cacera de llops on som la baula més feble. Temo que no som a temps ni d’escriure un nou contracte per salvar-nos. Fas bé de tenir por.