Fent abstracció dels diferents escàndols que estem veient i que estan transformant el panorama polític en un circ incompatible amb allò que ha de ser una normalitat democràtica, en l'àmbit que millor me'n surto, sens dubte que venen mesos intensos, també complexos, que requeriran un sobreesforç important i, sobretot, una serenitat que permeti, en tot moment, saber on som i cap a on anem.

L'anterior és així, perquè en els dies vinents assistirem a un moment determinant en el procés de clarificació jurídica i política sobre la llei d'amnistia. El 10 de juny comencen al Tribunal Constitucional les deliberacions sobre la constitucionalitat de la norma. Aquest serà el primer pronunciament de fons en seu estatal, i marcarà el to de la resta dels procediments pendents, especialment en l'àmbit intern. És important comprendre el que està en joc, no només en termes jurídics, sinó també des del punt de vista democràtic: la vigència efectiva de les lleis i la integritat institucional dels tribunals, que es veu amenaçada quan la interpretació es transforma en resistència política, i l'aplicació judicial es converteix en una pugna ideològica.

L'objecte d'aquesta primera sentència no és menor. El Tribunal s'ha de pronunciar sobre si la llei aprovada pel Parlament s'ajusta o no al marc constitucional. No està cridat a jutjar intencions, ni a reescriure les finalitats del legislador. D'aquest pronunciament només s'ha d'esperar, amb tota lògica, una afirmació de constitucionalitat i, amb ella, un recordatori ferm, clar i taxatiu que els jutges i tribunals estan obligats a aplicar les lleis vigents, independentment de les seves opinions personals. La clau és que el Tribunal recordi que, en interpretar una llei, especialment una de caràcter extraordinari com l'amnistia, ha de prevaler la voluntat legislativa sobre qualsevol lectura restrictiva ancorada en dogmes previs o en posicions polítiques disfressades d'argumentació jurídica i, en això, el Constitucional haurà de ser clar, sense embuts ni marges interpretatius que, per a això, la seva funció és la que és.

El 15 de juliol serà el torn del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aquell dia se celebrarà a Luxemburg la vista successiva de les quatre qüestions prejudicials que han estat remeses des de jutjats i tribunals espanyols en relació amb la llei d'amnistia. S'hi discuteixen aspectes relatius a la malversació, la desobediència, la derivació comptable i el terrorisme. El significatiu no és només l'acumulació de matèries, sinó també el fet que el TJUE hagi fixat una única sessió per tractar-les totes, senyal clar de la seva voluntat de tancar el debat amb promptitud i contundència. Nosaltres vam defensar expressament davant del TJUE que les esmentades qüestions havien d'entendre's com a homogènies pel seu objecte, finalitat i fonament, i que la lògica jurídica més elemental exigia la seva resolució conjunta, per evitar contradiccions interpretatives i distorsions processals. Aquesta tesi, per fortuna, ha estat assumida plenament pel Tribunal, que ha optat per agrupar els procediments i resoldre'ls en bloc, concloent així el debat amb claredat i autoritat.

La vigència efectiva de les lleis i la integritat institucional dels tribunals es veu amenaçada quan la interpretació es transforma en resistència política, i l'aplicació judicial es converteix en una pugna ideològica

La doctrina del TJUE és clara en aquest sentit: una vegada existeix una sentència que resol una qüestió jurídica, no és procedent admetre noves prejudicials sobre el mateix assumpte. Així, una vegada dictada la sentència del TJUE sobre aquestes quatre qüestions —que pot passar entre octubre i novembre, després que l'Advocat General emeti les seves conclusions— s'esgotarà la via europea per als qui pretenguin utilitzar-la com a instrument de resistència judicial a l'amnistia. El TJUE tancarà el tema, tancant la porta a l'estratègia d'alguns sectors de l'aparell judicial espanyol que pretenen fer servir la tramesa prejudicial no com una eina d'aclariment jurídic, sinó com un fre polític encobert tal com van fer amb les prejudicials del Jutge Llarena, el resultat del qual sempre s'han negat a aplicar.

Quedaran llavors per resoldre's altres peces fonamentals en aquest tauler jurídic. D'una banda, els recursos d'empara dels condemnats del procés, que encara estan pendents en el Tribunal Constitucional. Per un altre, l'incident de nul·litat presentat davant del Tribunal Suprem pel president Puigdemont i Toni Comín, impugnant la decisió de l'alt tribunal d'inaplicar la llei d'amnistia en el seu cas. És difícil evitar la sensació que el Suprem està utilitzant els terminis processals com a arma política. La resolució d'aquest incident, que hauria d'haver estat ràpida atesa la seva rellevància i urgència, està sent postergada probablement fins després que el Constitucional dicti sentència. Tot indica que el Suprem no resoldrà en funció del que li hem plantejat les defenses, sinó en funció del que resolgui el Constitucional, no per acatar-ho, sinó per respondre-li, consolidant així un clima d'enfrontament institucional sense precedents.

Aquest conflicte entre tribunals no és jurídic, és polític. És el reflex d'una lluita soterrada pel control dels límits del poder en l'Estat. Els qui des del poder judicial han decidit oposar-se a la llei d'amnistia no ho han fet amb arguments jurídics sòlids, sinó des d'una posició de defensa d'un ordre polític que consideren amenaçat. Per a aquests sectors, la unitat d'Espanya no és un principi constitucional més, sinó el nucli absolut i intangible de la seva missió institucional. I en defensa d'aquesta unitat, creuen legítim forçar la interpretació de les lleis, negar la seva aplicació o fins i tot redefinir les funcions del jutge, que ja no seria un aplicador del dret sinó un custodi d'una idea política.

Es tracta de preservar l'arquitectura de l'Estat de dret. De protegir la separació de poders davant els qui, des de dins, pretenen erosionar-la amb pretextos jurídics al servei de finalitats polítiques

Aquest desplaçament del dret cap a la ideologia és perillosíssim. Suposa la transformació dels tribunals en fòrums polítics, on es discuteixen les finalitats del legislador com si es tractés d'un parlament paral·lel, i es resol no en funció del dret vigent, sinó de la por del precedent polític que pugui generar la llei. La pretensió d'inaplicar la llei d'amnistia, quan el Parlament l'ha aprovat per majoria absoluta, i quan compleix els estàndards constitucionals i europeus, representa un buidament de la funció jurisdiccional. El jutge que es nega a aplicar la llei no està fent justícia: està usurpant el poder legislatiu.

Per això, el que està en joc és molt més que el contingut d'una llei concreta. Es tracta de preservar l'arquitectura de l'estat de dret. De protegir la separació de poders davant els qui, des de dins, pretenen erosionar-la amb pretextos jurídics al servei de finalitats polítiques. La constitucionalitat de la llei d'amnistia és defensable des de múltiples arguments: respon a una finalitat legítima de reconciliació política, persegueix objectius d'utilitat pública reconeguts per la jurisprudència constitucional, i no afecta els límits materials de l'ordre constitucional. En l'àmbit europeu, la seva conformitat amb el Dret de la Unió resulta igualment clara: no viola el principi de legalitat penal, no interfereix amb normes de protecció dels interessos financers de la UE, i respecta les competències nacionals en matèria de justícia.

A partir d'aquest mes de juny, i durant els mesos vinents, s'aniran enfonsant els arguments dels qui han afirmat, sense base real, que la llei era inconstitucional o contrària al Dret Europeu. Aquesta demolició jurídica deixarà al descobert el que realment ha estat darrere de la resistència: una batalla política pel control de la narrativa de l'Estat. I és precisament aquesta batalla la que deslegitima les institucions judicials, les exposa al descrèdit, i les separa del principi de neutralitat que les hauria de guiar. Perquè quan un jutge actua com a militant, perd autoritat moral i destrueix la confiança de la ciutadania en la justícia.

És urgent tornar la política a l'àmbit de la política. La llei d'amnistia és una decisió política que s'ha canalitzat mitjançant les vies legals i constitucionals previstes. Correspon ara als tribunals garantir la seva aplicació, no qüestionar-la. Altrament, l'anomalia no serà la llei, sinó el funcionament mateix del sistema judicial. I llavors, el problema ja no serà si l'amnistia és legítima, sinó si són legítims els plantejaments dels qui, des de l'interior de les institucions, es neguen a respectar les regles de joc que les fonguin. La història serà molt clara amb això.