Hi ha un remei popular que diu que la taca de mora, amb mora es treu. Un remei el qual he recordat en contemplar l'operació mitjançant la qual s'ha detingut Nicolás Maduro i la seva dona aquest passat cap de setmana. Es fa caure un tirà amb les formes de la mateixa tirania. I alguns aplaudeixen sense adonar-se del perillós precedent que això pot suposar.

Quan Donald Trump confirmava des de Mar-a-Lago que forces nord-americanes havien capturat el president veneçolà Nicolás Maduro a primera hora del 3 de gener, encara era aviat per comprendre que estàvem presenciant alguna cosa més que un canvi de règim. Era l'acte inaugural d'una nova època d'intervencions a Amèrica Llatina, el ressorgiment explícit de la Doctrina Monroe, la demostració de com el 2026 encara som incapaços de resoldre dilemes que es creien superats el 1945.

Però per entendre què va passar aquella matinada cal mirar el caos sense tancar els ulls a cap de les seves parts. Cal solidaritzar-se amb els 7,7 milions de veneçolans que han fugit del país mentre es condemna la captura unilateral d'un cap d'Estat. Cal criticar sense pietat el règim de Maduro, que va destruir una economia i va provocar la crisi migratòria més gran d'Amèrica Llatina, mentre es reconeix que sectors de l'oposició van cometre crims greus. I cal rebutjar categòricament la intervenció nord-americana sense ignorar que el poble veneçolà fa dècades que espera desesperadament un canvi. Aquesta és la tasca que la comunitat internacional ha eludit sistemàticament. I el seu fracàs explica per què Maduro va caure de la manera més il·legal i irresponsable imaginable.

En aquestes línies tinc la intenció d'analitzar, a correcuita (per no avorrir el meu estimat lector) alguns dels elements que em semblen més importants en aquest moment sobre la situació a Veneçuela. 

El règim que va destruir una nació
El govern de Nicolás Maduro és responsable d'una catàstrofe humanitària sense precedents. No va ser Trump qui va buidar les farmàcies de medicines, obligant pares a veure morir fills de malalties curables. No va ser la “guerra econòmica” la que va destrossar PDVSA, una de les majors empreses petroleres del món. El règim chavista va heretar un país amb les majors reserves de petroli del planeta. Entre el 2013 i el 2024, el PIB es va contraure un 77%, xifra sense precedent en temps de pau.

Maduro és responsable a més de la repressió sistemàtica, tortures, desaparicions forçades, assassinats extrajudicials i persecució política. Human Rights Watch ha documentat exhaustivament aquests crims. Per això milions de veneçolans celebraven quan Trump va anunciar la seva captura: no era una celebració per la intervenció nord-americana, sinó l'alleujament que un tirà finalment s'enfrontés a les conseqüències dels seus abusos.

Però els governs que avui condemnen l'operació per “violació del dret internacional” tenen responsabilitat moral per haver permès que Maduro arribés a aquest extrem. On eren les sancions coordinades quan executava centenars de joves? On eren les pressions diplomàtiques quan la Força Armada es va convertir en organització criminal? La “moderació internacional” va funcionar només en una direcció: permetent que un règim totalitari es consolidés perquè, amb tota seguretat, obtenien beneficis per romandre callats.

L'operació a Veneçuela és fonamentalment per controlar les seves reserves petrolieres. Que ningú s'enganyi. Aquesta és la raó i no els drets humans ni la democràcia

L'oposició que va malgastar la seva legitimitat
Però l'oposició veneçolana també té responsabilitats greus. El cop d'estat del 2002 va ser exactament això: un cop d'estat. L'11 d'abril, després de manifestacions que van deixar 19 morts, la patronal, militars i mitjans van fer caure un govern democràticament elegit i van dissoldre totes les institucions de l'Estat. Pedro Carmona va promulgar el “Decret Carmona” eliminant l'Assemblea Nacional, la Cort Suprema i tots els governs locals en 48 hores. Que fracassés en tres dies no el fa menys colpista.

Les guarimbes del 2014 i 2017 van causar desenes de morts civils. Les protestes del 2017, que van començar el 31 de març, van durar mesos i van deixar entre 127 i 157 morts. Però el més pertorbador va ser que grups de manifestants antigovernamentals, identificant persones per aparença física o condició social, les sotmetien a tortures extremes. Orlando José Figuera, jove de 21 anys afrodescendent, va ser apunyalat, ruixat amb gasolina i incendiat viu el 20 de maig del 2017 per manifestants que el van identificar com a “chavista”. Almenys set persones més van ser cremades en actes que constitueixen crims d'odi.

Leopoldo López, qui va dirigir “La Salida” el 2014, va ser condemnat a 13 anys. La responsabilitat de qui convoca protestes radicals en un país polaritzat, on aquesta polarització produeix crims com cremar persones vives, no és una responsabilitat menor. María Corina Machado ha estat més moderada, però la seva celebració de la intervenció nord-americana sense criticar-ne la il·legalitat planteja dubtes sobre el seu compromís amb la legalitat internacional. Trump ja ha deixat clar que no la considera una líder per al país, tenint en compte el rebuig que genera en bona part de la societat veneçolana. Una dada per analitzar amb calma, juntament amb el Nobel de consolació que s'acaba de portar. 

L'oposició tenia legitimitat moral i suport internacional. El que no tenia era projecte polític clar, coherència tàctica, ni capacitat per executar el canvi constitucional sense violar el dret. Per això va acabar depenent de la invasió nord-americana il·legal.

Trump representa la incoherència com a base de la seva política exterior
Trump té raó en què Maduro és un tirà responsable de crims. Però fer justícia pel seu compte, violant flagrantment el dret internacional, senta precedents perillosíssims que la Xina i Rússia sens dubte denunciaran.

Trump assegura estar en “guerra contra el narcotràfic”. Aleshores, que ens expliqui per què va indultar Juan Orlando Hernández, expresident d'Hondures condemnat a 45 anys per introduir 400-500 tones de cocaïna als Estats Units. Per què amenaça militarment Colòmbia per “eliminar laboratoris” quan Gustavo Petro ja n'ha destruït 18.400? L'indult va ser per influir en les eleccions hondurenyes. L'amenaça contra Colòmbia és per pressionar un president d'esquerres. L'operació a Veneçuela és fonamentalment per controlar les seves reserves petroleres. Que ningú s'enganyi. Aquesta és la raó i no els drets humans ni la democràcia.

Trump va publicar la seva Estratègia de Seguretat Nacional proclamant: “després d'anys d'abandonament, reafirmarem la Doctrina Monroe”. És a dir, els Estats Units es reserven el dret d'intervenir militarment en qualsevol país que considerin que amenaça els seus interessos. Crida l'atenció que, segons les enquestes publicades, el 70% d'estatunidencs s'oposen a la intervenció militar a Veneçuela i malgrat això, Trump ho fa de totes maneres perquè sap que la comunitat internacional manca de poder per aturar-lo.

Quan la força derrota la llei, quan potències actuen unilateralment sense conseqüències, no regna la justícia, ni la democràcia, ni la llibertat. Regna el caos, l'arbitrarietat, la llei del més fort

Europa mira equidistant mentre es consumeix en la seva pròpia incoherència
On és Europa? França condemna per “violació del dret internacional”. Espanya emet comunicats. Alemanya expressa “preocupació”. Però cap va fer res substancial durant una dècada per evitar que Maduro arribés a aquest extrem.

Quan Maduro va clausurar el Parlament el 2017, on eren les sancions coordinades? Quan executava operacions militars deixant centenars de morts, on eren les resolucions contundents? Quan creava una crisi migratòria que expulsava gairebé 8 milions de persones, on eren els plans de transició?

Europa es va permetre estar “al mig”: condemnant formalment mentre mantenia relacions comercials amb el règim, reconeixent González Urrutia com a president legítim sense donar suport a la seva transició, parlant de democràcia mentre permetia consolidar una dictadura. Aplaudint cops d'estat i mirant cap a una altra banda quan es produïen morts als carrers. La UE té un enorme poder econòmic, polític i diplomàtic que mai va exercir consistentment. La seva inacció va crear el buit que Trump està omplint ara amb bombes.

Què es fa quan un govern comet crims d'estat, destrueix la seva economia completament i es nega a abandonar el poder? S'espera indefinidament que els "processos internacionals" funcionin? És moment de preguntar-se sincerament si la solució és que una potència actuï unilateralment, capturi un cap d'estat mitjançant bombardejos, anunciï que "governarà" aquest país i adquireixi control de la seva indústria petroliera. Això és ocupació militar colonial. I és necessari reconèixer-ho, independentment de les fílies i les fòbies.

Hauria estat desitjable una coalició internacional coordinada pressionant consistentment Maduro, facilitant una transició negociada, donant suport a l'oposició democràtica. Hauria estat necessari comptar amb voluntat política, recursos, i un compromís a llarg termini que ningú va aportar

Ara tenim Maduro i la seva dona capturats il·legalment, intervenció que viola el dret internacional; una oposició fragmentada sense pla clar, i el precedent perillosíssim que altres països invocaran

Cuba i Colòmbia ¿les pròximes víctimes?
Veneçuela és el començament, no el final. Trump va respondre en la seva roda de premsa a una pregunta sobre Cuba: “Crec que serà alguna cosa del que parlarem molt aviat”. L'exili cubà a Miami celebra, completament convençut que Cuba “és la següent”.

Colòmbia s'enfronta a una amenaça immediata. Trump ja va amenaçar amb atacs militars perquè Petro va criticar les operacions nord-americanes al Carib. El president nord-americà va declarar: “començarem a realitzar aquests atacs també a terra”. Petro va respondre dignament: “No amenacis la nostra sobirania, perquè això despertarà el jaguar”.
La “Doctrina Monroe" és inequívoca: els Estats Units intervenen militarment en qualsevol país de l'hemisferi que Washington consideri que amenaça els seus interessos. Mal assumpte si no es condemna des del primer instant, perquè altres vindran darrere, i la democràcia serà cosa del passat.

Encara és aviat per aventurar-se fent vaticinis, però el que queda clar és que Veneçuela mereix alguna cosa molt millor que Maduro. Però mereix també alguna cosa millor que Trump. I mereix, sens dubte, alguna cosa bastant millor que aquesta comunitat internacional tan incoherent que ha permès al règim consolidar-se abans de permetre la invasió il·legal que l'enderroqués.

El que podem afirmar sense temor a equivocar-nos és que el 3 de gener ha significat la victòria de la força bruta sobre la llei internacional. Beneficiarà el poble veneçolà breument, alliberant-lo de tirà? Està per veure. Perquè cada vegada que els EUA han promès alliberar algun país amb recursos, res d'això no ha succeït, sinó tot el contrari. El que queda clar és que aquesta operació tindrà costos enormes a mitjà termini per a Veneçuela, per a Amèrica Llatina i per al món sencer.

Perquè quan la força derrota la llei, quan potències actuen unilateralment sense conseqüències, no regna la justícia, ni la democràcia, ni la llibertat. Regna el caos, l'arbitrarietat, la llei del més fort. Es fa caure un tirà amb decisions d'un altre tirà, i això no funciona com netejar la taca de mora amb una altra mora. Compte amb el que se celebra.