Quantes hores us esteu a les xarxes socials fent lliscar el dit amunt i avall? Quanta informació rebeu diàriament? Quanta n’assimileu? No esteu cansats de tanta informació i de tants estímuls? Jo estic esgotada. Estem sobrecarregats d’informació, la major part de la qual és molt atractiva visualment per captar la nostra atenció i atrapar-nos, però completament buida de contingut (del que ens aporta alguna cosa de profit, vull dir). Compra, compra, compra. Compra bellesa, compra felicitat, compra autoestima, compra admiració, compra pau interior, compra salut… amb només un clic. I vinga a lliscar amunt i avall per no pensar en les coses que hem d’afrontar i que ens aterreixen, o per simplement no veure-les. Molt millor sobrecarregar-nos d’informació completament innecessària per al nostre benestar mental i emocional.

Vivim en un sistema social destructiu que només vol vendre, vendre i vendre, sense importar-li les conseqüències mentals i físiques que això té sobre la població que compra, compra i compra

Què se n’ha fet de no fer absolutament res, de badar? Què n’hem fet, ens ho hem cruspit? No fer res fa pensar (massa), oi? La creativitat emergeix de l’avorriment, mai de l’estrès. L’estrès no és creatiu, és destructiu. Vivim en un sistema social destructiu que només vol vendre, vendre i vendre, sense importar-li les conseqüències mentals i físiques que això té sobre la població que compra, compra i compra. Un sistema que ens anul·la com a persones, que ens converteix en éssers dependents de substàncies, d’objectes que no serveixen per a res (i que fins i tot ens perjudiquen), de les cirurgies estètiques, de les xarxes socials, de teràpies, de persones, de perfums i de maquillatge (per amagar les nostres olors corporals i els nostres veritables rostres)… Ens hem convertit en una societat infantil i adormida que no sap on va, què vol ni per què fa el que fa. En una societat que té temps de lliscar el dit amunt i avall però no per dedicar-lo a fer companyia a una senyora gran que viu sola i no té família o a fer-la petar més de cinc minuts amb un veí (de fet hi ha gent que no sap ni qui són els seus veïns després de vint anys vivint al mateix lloc).

Sembla que sigui un pecat quedar-se més de tres minuts mirant un paisatge o una planta o un ocell saltironejant pel carrer. Sembla que si no fas com a mínim tres viatges a la setmana no tinguis vida, que no l’estiguis aprofitant prou, que siguis una persona avorrida. I què si ets una persona avorrida (un concepte molt subjectiu, val a dir)? Per què hem de ser persones divertides (continuem amb la subjectivitat)? Amb qui hem de passar comptes de com som (a part d’amb nosaltres mateixos)? Es veu que ara és molt millor fer tres-centes activitats alhora sense assaborir-ne ni mitja i penjar-ho a les xarxes socials que observar la bellesa del teu entorn amb calma sense que ho sàpiga ningú. Quan observes un arbre, un paisatge, quan sents l’olor de la pluja sobre l’herba o el so de les onades del mar, et relaxes; quan llisques i llisques el dit amunt i avall de la pantalla l’únic que aconsegueixes és estressar-te, no poder dormir i perdre la facultat de ser creatiu. Ens surt a compte evadir-nos de la realitat? Li surt a compte, a la societat, evadir-se de la realitat? Quin futur li espera a una societat infantilitzada, sense criteri, estressada, narcisista, que té el cap sobrecarregat d’informació supèrflua i contradictòria i que prefereix continuar lliscant el dit amunt i avall? Penseu-hi entre viatge i viatge i mentre llisqueu el dit. La vida passa entre anunci i anunci d’Instagram, i llavors tot són laments.