M’assec a escriure aquestes ratlles després d’una colla de dies de sentir arguments, opinions i també disbarats entorn de l’episodi de disturbis i pillatge per part de nois molt joves al centre de Barcelona. Voldria acostar-me a les principals maneres de veure el que va passar dissabte passat. Provaré de fer-ho evitant entrar en el fangós terreny de l’aprofitament polític i partidista de l’assumpte. No és el que ara m’interessa. La liquadora de la política, ja se sap, tot ho engoleix, sigui el bar Zurich cremant com una teia o les desenes de víctimes mortals del terrible xoc ferroviari a Castella-la Manxa. Amb relació a l’altercat de Barcelona, hi ha, grosso modo, dues grans posicions. D’una banda, els que insisteixen que qui la fa la paga, i que a aquests nois, siguin menors o no ho siguin, els ha de caure a sobre tot el pes de la llei. Han atemptat greument contra la societat i és just que siguin castigats. I, si no ells, les seves famílies. El que no han après a casa o a l’escola els ho haurà d’ensenyar la justícia. En l’extrem d’aquesta posició hi trobem els que es planyen perquè, diuen, la llei és massa tova i els que reclamen deportar tots els implicats que provinguin de la immigració. En el punt de vista oposat s’hi situen els que posen el focus en provar de trobar les causes, els que es pregunten què fa que un petit exèrcit de nanos embogeixi i cometi un cúmul d’autèntiques salvatjades. L’extrem aquí l’habiten els que rousseaunianament troben que, potser, tot plegat cal entendre-ho com una realitat opressiva i una societat incapaç d’oferir un futur com cal als més joves.
Totes dues posicions donen voltes a obvietats: és claríssim que els gamberros han de rebre un càstig, com és innegable que tot acte té unes causes o motius. Provem, però, d’anar, en la mesura del possible, un pas més enllà. Personalment, em fa l’efecte que ens trobem davant el resultat d’una combinació de coses noves i coses velles. De factors de sempre i factors molt més recents i complexos.
Per exemple, em sembla que no s’ha parlat gaire de l’enorme excitació que proveeix la violència, l’esbravament testosterònic, la transgressió desfermada i cega. Més encara si aquesta és grupal i gratuïta. La violència de Barcelona és una violència exercida no per un individu aïllat, sinó en comunió amb la multitud, per una persona que experimenta el gaudi de fondre la seva voluntat amb la del col·lectiu. També és una violència sense volta ni solta i, per tant, molt més embriagadora. Molt més que quan la violència s’usa per defensar-se o al servei d’un objectiu o altre determinat. A Barcelona, l’objectiu de la violència era la violència. Quan la violència no és un mitjà o instrument, sinó un fi en si mateix, com és el cas, aleshores és quan resulta autènticament embriagadora. Parlo del que sempre s’ha anomenat "violència gratuïta". No és nova, sinó més vella que l’anar a peu. Forma part dels nostres instints, està inserida en la naturalesa humana.
A Barcelona, l’objectiu de la violència era la violència
En segon lloc, diria que el malestar dels joves és una cosa que existeix també des de quan vivíem en coves. El que sí que és nou, en canvi, és el "tipus" de malestar. En conseqüència, si provem d’acostar-nos-hi proveïts de les categories tradicionals, amb les ulleres antigues, ens equivocarem. És clar que els joves d’avui no tenen res a envejar, pel que fa a les condicions materials, a les dels seus avis, que van ser els nens i les nenes de la postguerra. Molts d’aquells infants van passar fam, no van poder seguir els estudis i des de petits van haver de treballar del que fos per ajudar a casa. La generació posterior, la meva, la dels pares dels brètols, la generació que va créixer durant la Transició a la democràcia, va viure millor que els nostres pares, sens dubte, i em sembla que força pitjor —repeteixo, segons la vara de mesurar convencional— que els nostres fills. Per tant, ens trobem davant d’una mala maror i unes angoixes i uns patiments nous, i que segurament connecten d’alguna manera amb un fenomen que coneix qualsevol que hagi trepitjat una aula en els darrers temps: la multiplicació de les afeccions psicològiques de diferent mena i gravetat entre adolescents i joves.
L’últim element que voldria ressaltar també és nou; vull dir que pertany a aquest nostre segle XXI. Parlo d’internet, les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria. De la digitalització. Avui no sols és molt senzill i pràcticament de franc arribar a un públic massiu, sinó que, com és el cas, es pot fer de manera perfectament anònima. I com que es pot arribar massivament a la gent —en aquest cas, a adolescents i joves—, és fàcil trobar voluntaris disposats a qualsevol cosa, des de la més positiva i edificant fins a la més nociva i reprovable. A més, no cal que un inciti a la criminalitat des d'un lloc concret. Pot convocar a destrossar Barcelona des de Barcelona mateix, però també des de Madrid, Moscou o qualsevol altre punt del planeta Terra. En el cas de la capital de Catalunya, les xarxes socials —com TikTok— van difondre una primera crida i, tot seguit, van dirigir els interessats a grups de missatgeria, als quals només es pot accedir per invitació. A continuació, arriba el dia, l’hora i el lloc on reunir-se i actuar. A Barcelona van ser uns cinc-cents, segons les cròniques. La combinació de multitud, transgressió i violència és un còctel d’allò més embriagador quan es tenen pocs anys i encara menys coneixement. Que les xarxes permetin exhibir la "gesta", la canallada, l’espectacle, en definitiva, urbi et orbi, constitueix la propina emocional. Una enorme gratificació, delit afegit al delit.