Estimats lectors, escric aquest article poc després de l'aparició a premsa de l'entrevista del president Puigdemont al diari El Mundo. Abans de conèixer la segona part que apareixerà demà —avui per a vostès— i abans del cara a cara —ahir a la nit—. Amb tantes parts del trencaclosques per resoldre seria millor esperar-se abans d'intentar fer qualsevol mena d'anàlisi, oi? De fet, és el que faré. Però és evident que el president ha fet saltar la taula de la campanya tal com estava parada. No parlaré del fet en si. Hi haurà temps per analitzar-ho amb una fotografia més completa del que ha significat. Però cada acció es pot analitzar des de diferents prismes. Si políticament pot ser prematur, la reacció que ha provocat és significativa.
Molts mitjans i molts polítics han reaccionat a l'entrevista —que, per inesperada, els ha agafat en fora de joc— des d'una valoració bastant moralista. Més centrada a jutjar persones des d'una superioritat moral que el fet polític. Les crítiques inicials han subratllat que l'entrevista s'hagi concedit al periodista Esteban Urreiztieta del diari espanyol El Mundo. Que en el seu moment va publicar informació falsa sobre Artur Mas i Xavier Trias passant factura electoral a CiU.
Després de demostrar-se que la informació publicada per aquest personatge el 2012 contra Jordi Pujol i Artur Mas i el 2014 contra Xavier Trias era falsa no hi va haver cap càstig judicial ni cap sanció professional. Lamentable. Però durant aquests més de deu anys dels fets. Després d'haver demostrat que la informació era inventada ningú ha fet res. Més enllà dels afectats, cap altre partit ha demanat responsabilitats, cap col·legi professional, cap periodista, cap polític.
Hi haurà temps per veure l'estratègia de Puigdemont i valorar-ne l'èxit o el fracàs. Que criticar el moralisme no vol dir defensar l'acció. La política s'ha de poder discutir pels seus resultats, no per la superioritat moral que s'atribueixen els qui la jutgen
De fet, just publicar-se la informació falsa tots els polítics que competien en aquelles eleccions, sense contrastar l'acusació es van llançar a acusar els polítics convergents de corruptes. Els mateixos que ahir patien per Xavier Trias. Recorden els mítings del PSC dient "Catalonia is not Switzerland"? Recorden els mítings de Podemos i Comuns acusant directament l'alcalde Trias de lladre? Recorden els tuits dels dirigents d'Esquerra? O la majoria dels mitjans donant veracitat a la informació? Com va dir Xavier Trias a El Matí de Catalunya Ràdio: "ningú m'ha demanat perdó". El primer hauria d'haver sigut el periodista, evidentment. Però molts d'altres se'n van aprofitar tant com van poder i avui es posen les mans al cap. Encara més, durant aquests més de deu anys dels fets —dels quals el president Puigdemont n'ha passat més de nou a l'exili—, Junqueras, Rufián, Colau, Illa, etc. han concedit entrevistes al diari El Mundo. Ells sí que poden, a pesar del que van fer?
A veure si ho entenc: un diari menteix sobre tu i tota la resta li dona credibilitat i t'ataca. Es demostra que és mentida i ningú demana perdó. Tot i així tots concedeixen entrevistes a aquest diari durant anys. Però si ho fas tu, malament? És això? A veure: tu dones suport a la investidura del PSOE però tot i així tots els partits del bloc de la investidura et diuen que ets de dretes. Però si actues contra els interessos del PSOE surten en massa a dir-te que ets de dretes. És això?
Doncs això és superioritat moral de l'esquerra. I maltractar Catalunya amb incompliments i dir que si no votes l'esquerra és perquè ets de Vox és superioritat moral de l'esquerra. I estableix una doble vara de mesurar molt perillosa. Sincerament, penso que hi havia força motius per criticar un fet polític. Que no calia el moralisme. Com he dit, hi haurà temps per veure l'estratègia de Puigdemont i valorar-ne l'èxit o el fracàs. Que criticar el moralisme no vol dir defensar l'acció. La política s'ha de poder discutir pels seus resultats, no per la superioritat moral que s'atribueixen els qui la jutgen.
