Diria que la generació menys receptiva i menys curiosa en termes espirituals és la que va viure la cruesa del nacionalcatolicisme, sobretot a l’escola. Els catalans que tenen entre seixanta i vuitanta anys —més o menys— van viure una religiositat imposada que avui els impedeix relacionar-s’hi des dels grisos: l’adhesió és absoluta o no és. D’entre els qui no hi estan adherits, l’única via per a relacionar-se amb la idea de Déu és la del trauma: el mossèn bavós que no va pagar mai pel que havia fet, la monja malhumorada, els càstigs físics com a mètode per redirigir l’ovella esgarriada, les ferides familiars de la Guerra Civil com a herència sentimental, la repetició, les normes i la por per costum. La identificació absoluta entre la fe i el restrenyiment de la llibertat d’aleshores viscuda en primera persona va fer que una —o dues— generacions de catalans abjuressin massivament de la possibilitat de creure en el que és sobrenatural. Però el fenomen no va quedar petrificat en aquell moment històric, perquè les cicatrius no han estat mai guarides del tot.
Ara que es parla d’un cert rebrotar espiritual, penso en els qui encara arrosseguen els traus de la seva infantesa. Hi penso des de la sospita que la impossibilitat de reconciliar-se amb la idea de Déu els deu impossibilitar, també, d’entendre la cerca espiritual de les generacions que venen per sota. Haver viscut Déu com una veritat inqüestionable impedeix entendre que d’altres, qüestionant-se, puguin arribar a Déu. La meva generació ha pogut discernir fins a quin punt el dubte sense resignació és un fil conductor envers coses més grans, perquè permet que la cerca del que és diví sigui un camí personal en primer lloc. Indagar en la vida interior amb llibertat ens ha relligat amb qui és Creador perquè ens ha fet conscients que va ser Ell, d’entrada, qui va fer-nos lliures per escollir. Resseguint aquesta estela, la institució ha servit a molts catòlics de la meva generació de companyia més que de carcellera, i se’ns ha descobert com un lloc més amable del que ens dictaven els prejudicis.
Haver viscut Déu com una veritat inqüestionable impedeix entendre que d’altres, qüestionant-se, puguin arribar a Déu
Fa cosa d’un parell de setmanes, la meva sogra em va deixar tafanejar els seus apunts de religió de quan era petita amb la intenció que comprengués fins a quin punt el seu rebot era justificat. Aquelles pàgines eren la mostra física del pitjor mètode per descobrir la transcendència a un preadolescent. De fet, costa molt de creure que algú considerés honestament que fer copiar els deu manaments o el catecisme a un infant serviria per nodrir l’espiritualitat de cap ànima. Aquelles pàgines eren una altra cosa: eren l’experiència personal de la invalidació del criteri propi, de la pregària com a exercici buit i insubstancial, de la doctrina com a coacció i de la presència de Déu com a xantatge. Em fa la sensació que hi ha catòlics que desestimen aquestes experiències amb una ganyota, amb un “l’Església és santa, però és humana” concloent, perquè posen en qüestió la seva pròpia experiència de la fe. Però de la mateixa manera que molts avui podem creure en Déu perquè en el lloc indicat i en el moment indicat algú ens va escoltar, i ens va acollir, i ens va allargar una mà quan més ho necessitàvem, oferint-nos Déu com a possibilitat reveladora; en un lloc i en un moment concrets no tan remots, a molts catalans els va passar en pròpia pell el contrari.
Invalidar les seves nafres ens nega informació de la institució de què formem part i, a més a més, ens priva d’adquirir les eines idònies per ser al món com a catòlics en el context social que ens ha tocat. Constatar quins mètodes han estat contraproduents per fer romandre el missatge que ens mou és la manera de separar el gra de la palla, de constatar quins mètodes sí que poden ser útils per a fer-nos entendre, i d’advertir quins són els perills de no respectar la llibertat individual que Déu ens ha concedit com a fills que en som. Ningú ha resolt mai gaires coses fent-se l'orni, i restar voluntàriament els llimbs és l'antònim de la disponibilitat –o l’apostolat– que la fe ens exigeix. Tendim a enclaustrar-nos en ambients que fan de caixa de reverberació, sense endevinar que, en entorns hostils, nosaltres també podem ser qui escolta, qui acull, i qui allarga la mà a qui ja tenia coll avall que tot plegat no anava amb ell.