Hi ha qui potser se sorprendrà, però al món hi ha països de majoria musulmana on es prohibeix anar pel carrer amb la cara tapada, amb un burka o un niqab, i, amb una mica de sort, pots trobar-te un cartell en català en una parada on venen records per als turistes. No és un fake. Ni una cosa ni l’altra. En dono fe. Ho he pogut comprovar en un recent viatge al país dels uzbeks on, per descomptat, he visitat les impressionants madrasses, mausoleus i mesquites de cúpules blaves de les mítiques ciutats de la gran ruta de la seda, Samarcanda, Bukharà i Khivà. També, Taixkent, la capital, ciutat d’urbanisme soviètic —l’Uzbekistan va ser una república de l’URSS fins al 1991— d’àmplies avingudes i grans parcs arbrats i que és la ciutat més gran de l’Àsia central, pràcticament a mig camí entre Istanbul i Pequín. Encara que l’Uzbekistan sigui una democràcia agafada amb pinces —l’excomunista Islom Karímov, el primer president de la independència i darrer de la república soviètica va guanyar totes les eleccions fins a la seva mort, el 2016, amb el 80-90% dels vots— és un país segur i digne on la maternitat s’afavoreix amb dos anys de permís i la majoria de la gent condueix un Chevrolet de fabricació nacional.

"M’hi quedaria a viure!", em deia algú. A l’Uzbekistan? Vols dir? No serà un atac de romanticisme? I, certament, em pregunto si les meves impressions de turista occidental sobre el remot país asiàtic no pequen d'un biaix massa eurocèntric o idealista. Un indici el tenim en la percepció sobre la relació de l’Uzbekistan amb l’URSS i el món rus, que ja va envair al segle XIX els antics khanats (Khivà, Bukharà, Kokand), bombardejats i ocupats a sang i foc pels sòviets després de la Revolució d’Octubre del 1917. Malgrat això, i que es van carregar el mar d’Aral amb la sobreexplotació del reg per complir amb la planificació soviètica de la collita de cotó, es nota que els russos, o sigui, la civilització, hi van ser aquí durant molts anys, em comentava un company de viatge que llegia l'edició digital del diari ABC. També em pregunto si no estic massa suggestionat per la idea de trobar una via en què la pràctica de l’Islam sigui compatible amb el catàleg de valors universals, d'arrel europea, certament, arrasats cada dia més a més llocs d’un món abocat a l’autoritarisme, polític, econòmic, tecnològic. Però el cert és que l’Uzbekistan, un país molt llunyà i perifèric en el circuit global, pot donar algunes lliçons sobre com les nacions petites poden sobreviure i gestionar-se enmig de gegants incontrolats. Entre salvatges Polifems i sense un Odisseu/Ulisses que els clavi l’estaca a l’únic ull que tenen i amb el qual ens miren.

Hi pensava en tot plegat en el retorn, en vigílies de la cita amb la Diada nacional de l’11 de Setembre. Els uzbeks van celebrar l’1 de setembre passat el seu dia de la independència amb un concert del tenor italià Andrea Bocelli a la monumental plaça del Registan, icona de Samarcanda i patrimoni de la Humanitat. Els catalans, vuit anys després del moment àlgid del procés, no celebraran la independència, que no va ser, però dubto que celebrin l’autonomia o la seva penosa reconstrucció. És evident que no hi haurà un milió de persones en la manifestació al centre de Barcelona, com tampoc hi ha cues a les parades de l’ANC on persones de bona fe i compromeses amb el país continuen venent la samarreta oficial de la Diada. I és molt difícil que després de les frustracions del procés, l’independentisme aplaudeixi uns líders que, tot i haver patit presó i exili per haver posat unes urnes al carrer, tornen ara a negociar un autogovern en el marc autonòmic espanyol (finançament, infraestructures, gestió de la immigració per a tothom), entre incompliments democràticament indecents (amnistia) i sense garanties de res (perquè tot depèn de Pedro Sánchez). Però en el viatge a Ítaca —he acabat de llegir l'Odissea a l'avió, tornant de l'Uzbekistan— convé no perdre mai la brúixola, l'orientació: m’hi jugo un pèsol que si demà hi hagués urnes per decidir democràticament i amb plenes garanties el futur polític de Catalunya en relació amb Espanya, els carrers tornarien a omplir-se com a les megamanifestacions de l’ara tan blasmat procés.

Els catalans, vuit anys després del moment àlgid del procés, no celebraran la independència, que no va ser, però dubto que celebrin l’autonomia o la seva penosa reconstrucció

A l’Uzbekistan, els idiomes oficials són l’uzbek i el rus. A les escoles, la llengua normal és l’uzbek, escrit en alfabet llatí, com el turc, idioma amb el qual comparteix família lingüística. El rus s’ensenya en una línia a banda per als alumnes que ho desitgen. Aquest agost, un petit cartell en català en una parada on venien roba i mocadors de seda a Bukharà, instal·lada al pati d’una antiga madrassa o escola alcorànica, que vaig donar a conèixer a la xarxa X, va provocar una reacció de simpatia i victòria en molta gent, a més de lògica incredulitat, i va posar en alerta el supremacisme espanyolista de sempre, últimament crescut en la seva croada permanent contra la llengua catalana. D’acord, una (feliç) anècdota. Però suficient per reactivar la passió pel país i la seva llengua pròpia i treure de polleguera els que la voldrien morta i enterrada. A vegades cal anar a l’Uzbekistan perquè t’atenguin en català —“Productes de seda i llana assequibles, d’alta qualitat i bonics”, deia el cartellet (hi ha qui es va pensar que la imatge era falsa o qui va atribuir directament l’autoria a servidor)— per adonar-te d’on som i on podríem ser. A vegades convé passar d'aquell "el món ens mira" a "mirar (de nou) el món".

Bona Diada.