La situació de l’Ensenyament és força preocupant. Fins i tot alarmant, si ens prenem seriosament els informes d’organismes nacionals i internacionals sobre el nivell que assoleixen els alumnes en acabar els estudis. Els canvis que s’han produït a la mateixa societat han afectat considerablement la tasca docent. S’ha disparat la proporció d’alumnes amb necessitats especials, sigui per trastorns psicològics, sigui perquè acaben d’incorporar-se al país i desconeixen les llengües, o pels hàndicaps inherents a la situació social de les famílies. La tasca dels professors és l’ensenyament i el que no poden fer, a més d’ensenyar, és exercir de psicòlegs, de treballadors socials, o fins i tot de policies.

Les reivindicacions dels professors estan justificades perquè efectivament, com la resta de treballadors amb la crisi de 2008, van perdre algun poder adquisitiu, però sobretot perquè la seva tasca s’ha complicat moltíssim i l’administració no els ha procurat els recursos ni els instruments per poder fer la seva feina en condicions satisfactòries tant per als alumnes com per als mateixos docents. S’han publicat prou testimonis de mestres i professors que no es queixen tant del seu salari com de la frustració quotidiana que suposa la impotència en fer arribar el coneixement als estudiants.

El Govern de la Generalitat va arribar a un acord amb els sindicats minoritaris, CCOO i UGT, que més enllà del seu contingut, l’ha explicat molt malament i ha afegit iniciatives que han pertorbat el debat. D’entrada el va presentar com un “acord de país” quan només el van signar els sindicats alineats amb els partits que donen suport al Govern. Al mateix temps que el Govern acomiadava educadors i treballadors socials de les poquíssimes escoles que en tenien, l’Executiu es va treure de la màniga la falsa iniciativa d’enviar policies a les escoles, la qual cosa ha provocat el rebuig de tothom. De fet, ja fa temps que existeix un dispositiu de seguretat raonable que, precisament perquè fos eficient, convenia que fos discret.

L’acumulació d’una diversitat de problemes ha posat el sistema educatiu al límit de les seves possibilitats i la gestió governamental ha generat irritació en tots els àmbits de l’ensenyament, que ha estat aprofitada pel sindicat USTEC per arrossegar tothom a un cicle interminable de vagues

Podríem dir que l’acumulació d’una diversitat de problemes ha posat el sistema al límit de les seves possibilitats i la gestió governamental, en comptes de marcar una estratègia adequada, si més no per mostrar una disposició a resoldre els problemes de manera progressiva, ha generat irritació en tots els àmbits de l’ensenyament, que ha estat aprofitada pel sindicat USTEC per arrossegar tothom a un cicle interminable de vagues.

Amb una afiliació de tot just el 10% dels docents catalans, el sindicat que es proclama majoritari, USTEC, és una organització que s’ha caracteritzat per la seva combativitat. És un sindicat tan combatiu com incapaç d’arribar a acords. De fet, mai no ha arribat a cap acord amb cap dels Governs que s’han succeït a la Generalitat, tret d’un preacord inconclús el 2023 aprofitant-se de la debilitat política del conseller González Cambray, que va acabar sent destituït. El currículum d’aquest sindicat és prou significatiu. Una referència inequívoca del tarannà constructiu d’USTEC va ser, en temps del tripartit, quan el conseller Ernest Maragall va aconseguir, llavors sí, un autèntic acord de país al voltant de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que va ser aprovada al Parlament amb vots de CiU, PSC, ERC i Comuns. Davant d’aquest consens, la resposta d’USTEC, dirigida per militants de l’esquerra prosoviètica va ser... convocar vagues contra la majoria parlamentària democràticament expressada. Uns anys abans, amb el primer tripartit. Pasqual Maragall va nomenar conseller d’Ensenyament Josep Bargalló, sindicalista d’USTEC, que va incorporar significats membres del sindicat al departament d’Educació. Havia de ser, doncs, un moment d’entesa, però tampoc llavors USTEC va signar cap acord i va organitzar diverses vagues sempre posant per davant l’augment salarial i la reducció d’hores i dies lectius. Ara, amb el que portem de curs, USTEC ja ha convocat 23 dies de vaga i amenaça de deixar penjat el curs i suspendre les jornades de convivència, el que abans es coneixia com a colònies o campaments. Qui són i seran els perjudicats?

Les vagues no serveixen per defensar l’escola pública, ans el contrari. Una cosa és exercir el dret de vaga i una altra molt diferent dinamitar el curs escolar. Això ja ho veuen i ho saben pares i mares i mestres i professors i directors d’escoles i d’instituts que haurien de tenir el coratge d’aixecar la seva veu contra l’ abús sindical sistemàtic que utilitza els alumnes com ostatges d’un xantatge bàsicament econòmic.

El dret de vaga és un dret constitucional, però algunes vagues en el sector públic i especialment les d’ensenyament suposen una perversió del dret. Hi ha una tendència falsament progressista a justificar qualsevol protesta, però una cosa és exercir el dret de vaga i un altre molt diferent dinamitar el curs escolar utilitzant els alumnes com a ostatges d’un xantatge bàsicament econòmic. I que ningú s’enganyi, les vagues no serveixen per defensar l’escola pública, ans al contrari. Això ho veuen i ho saben pares i mares i mestres i professors i directors d’escoles i d’instituts que haurien de tenir el coratge d’aixecar la seva veu contra un abús sindical sistemàtic que bloqueja qualsevol progrés.

L’educació és un dret fonamental i la interrupció del seu exercici no deixa de ser una vulneració d’aquest dret que afecta infants i adolescents. En alguns casos, com el que està passant enguany, la conflictivitat laboral amb tants dies de vaga està perjudicant seriosament, per exemple, els estudiants dels centres públics que han de passar la selectivitat i que si volen ser metges o enginyers necessitaran una nota alta per aconseguir l’accés a la universitat que volen triar.

La docència requereix vocació i compromís. Una voluntat de servei a la comunitat que mai serà prou recompensada més enllà de la satisfacció d’haver contribuït al bé comú que suposa la formació de les noves generacions. Ara no som davant d’un conflicte laboral o sectorial. El sistema educatiu és un assumpte d’interès nacional. Ens afecta a tots i ningú no se n’hauria de desentendre. Òbviament calen molts més recursos, calen educadors i treballadors socials que facin la feina que no correspon als ensenyants, i s’hauran d’aplicar mesures que requeriran consens. Per tant, caldrà la generositat i complicitat de les parts en un assumpte cabdal i, en tot cas, caldrà denunciar el boicot sistemàtic, que ha esdevingut un autèntic problema de país.