Què els passa als espanyols que l’estelada els provoca tanta urticària? La bandera estelada és l’ensenya que es fa servir per reivindicar un estat català independent i que, per tant, constata que aquest estat independent encara no existeix. És la bandera, en realitat, de tot independentista que aspira a deixar de ser-ne, perquè el dia que deixarà de ser-ne voldrà dir que l’estat independent ja existeix, i que quan això passi podrà emprar la bandera catalana clàssica de tota la vida, la senyera, com a símbol de l’Estat català independent. Als espanyols, doncs, els hauria de preocupar més l’exhibició de la senyera, que, encara que ells no ho sàpiguen i es pensin que és l’emblema qualsevol d’una autonomia qualsevol, és la bandera d’una nació amb més de mil anys d’història —molts més dels que té l’entelèquia que és Espanya i fins i tot dels que té Castella— que un dia va ser independent i que aspira a tornar-ho a ser.
És veritat, tanmateix, que en la mesura que Espanya ha anat tancant les portes a les aspiracions nacionals de Catalunya, primer per la repressió de les dictadures i després pel menyspreu de les democràcies, l’estelada —creada tot just a començaments del segle XX— ha esdevingut el símbol, l’estendard, de la lluita per la independència, i com més perseguida ha estat aquesta causa, més volada ha agafat com a icona de la reivindicació independentista. Han estat els mateixos espanyols, de fet, els que, reprimint-la, li han donat el relleu i la significació que ara té. Això s’ha notat sobretot a partir de l’any 2010, amb motiu de l’embranzida que agafa el moviment independentista arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut, i s’ha visualitzat de manera especial en moments com el referèndum del Primer d’Octubre, el 2017; les protestes d’Urquinaona, el 2019, o ara amb motiu de l’agressió patida per un jove seguidor del Barça, que la duia, a mans de la policia espanyola abans del partit contra l’Elx de fa dos diumenges.
L’estelada no és un símbol oficial, però tampoc no està prohibida, de manera que exhibir-la és una cosa perfectament legítima
La imatge de la policia espanyola atonyinant el jove, menor d’edat, va fer la volta al món i va provocar una autèntica tempesta política, que va obligar fins i tot el govern espanyol a actuar, o si més no a fer-ho veure, obrint una investigació sobre una actuació policial impròpia d’una democràcia, que més aviat recordava les càrregues de la policia franquista, talment com si els agents que la van protagonitzar en fossin hereus. L’estelada no és un símbol oficial, però tampoc no està prohibida, de manera que exhibir-la és una cosa perfectament legítima. Cap policia, per tant, no pot requisar-la i molt menys estomacar algú perquè la porta. Fer-ho atempta contra la llibertat d’expressió i contra la llibertat ideològica i és clarament un delicte d’odi contra un Grup Objectivament Identificable de Persones (GOIP), contra una minoria; és una mostra de catalanofòbia, de xenofòbia, al cap i a la fi, perquè és obvi que, si el noi hagués portat una altra bandera, no li hauria passat res. Tot el que no sigui una sanció exemplar del govern espanyol als agents responsables dels abusos perpetrats demostrarà realment, doncs, el tipus d’estat que és Espanya.
Perquè molt criticar els excessos que a vegades comet la policia dels Estats Units, perquè és fàcil fer-ho des de la distància i sempre queda bé posar-se amb el gegant nord-americà, però com a mínim aquesta és la policia d’un país inequívocament democràtic, mentre que en el cas d’Espanya no queda clar qui no és democràtic, si la policia o l’Estat o tots dos alhora. El resultat, com és habitual en aquests casos, és que la persecució i la prohibició generen exactament l’efecte contrari i, en aquest sentit, des dels lamentables fets d’Elx, s’han tornat a veure més estelades pels carrers, després que la seva presència hagués minvat lleugerament els últims anys. Com diu la dita, si no vols caldo, tres tasses, i així és com el següent partit del Barça, dijous passat a casa contra l’Atlètic de Bilbao, es va convertir en una exaltació de l’estelada, amb milers de banderes onejant al cel de Barcelona.
L’incident d’Elx no va ser el primer d’aquestes característiques que es produïa. Fa temps que la policia espanyola persegueix la presència d’estelades en manifestacions esportives, sobretot en aquelles que tenen una transcendència internacional a través de la televisió —els partits de futbol del Barça o el Tour de França, per exemple—, i les requisa per intentar impedir que la reivindicació d’independència de Catalunya arribi al món sencer. L’incident d’Elx no va ser el primer, però, en la mesura que la víctima dels abusos policials era un menor, caldrà veure quin efecte tindrà, si és que en té cap, sobre uns responsables polítics espanyols que fins ara sempre han mirat cap a una altra banda, perquè, en el fons, la imatge de la policia espanyola atonyinant un seguidor del Barça, és a dir, un català, i a sobre rabejant-s’hi, és el resum perfecte del tracte que Espanya dispensa a Catalunya.
I res, però, no fa pensar, malgrat bones paraules i quatre copets a l’esquena i el moviment tan oportunista com de cara a la galeria d’ERC de promoure una iniciativa al Congrés per evitar la censura i la persecució de les estelades en espais i esdeveniments públics, que alguna cosa hagi de canviar. El Barça, en tot cas, a més de promoure l’espectacle massiu d’estelades a les graderies, va suspendre, amb bon criteri, l’homenatge als jugadors de l’equip que havien guanyat el Mundial de futbol d’aquest any jugant amb Espanya davant de l’Argentina, que era previst fer en els prolegòmens del mateix partit contra l’Atlètic de Bilbao —el problema és a qui se li havia acudit que un homenatge a la selecció espanyola pogués ser benvingut al Camp Nou—, i tot plegat es va convertir en una festa rodona de l’independentisme. Sense més repercussió, això no obstant, que la de la imatge oferta.
Però només per la urticària que l’estelada provoca als espanyols i als espanyolistes —n’hi ha prou de veure la reacció desmesurada que van tenir grups ultres com certs sindicats policials o Societat Civil Catalana—, només per això, ja val la pena exhibir-la i mostrar-la a tothom.