Europa ens observa, i ho fa amb la cruesa de qui ja no se sorprèn, de qui assumeix que la corrupció a les institucions polítiques espanyoles ha deixat de ser notícia i ha esdevingut símptoma.

Aquesta setmana, el Consell d'Europa, a través del seu Grup d'Estats contra la Corrupció (GRECO), ha publicat un informe la lectura del qual hauria d'esgarrifar qualsevol que aspiri a una democràcia de qualitat: Espanya continua suspenent en integritat, transparència i, el més alarmant, en voluntat política per revertir l'inacceptable.

Tal com recull Euractiv, el recent informe del GRECO denuncia la lentitud d'Espanya a l'hora d'aplicar recomanacions essencials: "El Consell d'Europa critica durament Espanya per la inacció davant la corrupció política", ens apunta el titular. Per a vós i per a mi, com per al comú dels mortals que habiten aquesta pell de toro, l'alarma no és nova. Des de fa anys, la institució europea exigeix avenços concrets en la regulació d'influències, en la protecció de denunciants i en la independència real del poder judicial. I continua insistint davant del que, ja resulta evident, no pot ser fruit del desconeixement, sinó de la preocupant inacció política.

De l'informe oficial se'n desprenen idees que no haurien de deixar ningú indiferent. El GRECO lamenta que Espanya no ha adoptat prou mesures per assegurar que alts càrrecs i membres del Parlament retin comptes, ni per prevenir conflictes d'interès: el portal d'interessos econòmics de diputats i senadors continua deficientment actualitzat, els sistemes de control són laxos i, potser el més sensible, l'accés ciutadà a la informació s'enfronta a barreres innecessàries a la pràctica, malgrat l'existència formal de lleis de transparència. O sigui, que es legisla en alguns casos; però entre tant d'embolic burocràtic, es va perdre evaporat allò que anomenen l'"esperit de la llei". Tret que existeixi un superesperit, un altre de superior, que precisament el que vulgui sigui que aquí no es busqui el pispa ni es visqui amb justícia social. Que tot pot ser, i això dels esperits, ja se sap... cal deixar-ho per al misteri.

De manera que hi ha calbots per als polítics, perquè diuen molt i no fan res. I quan es decideixen a redactar alguna llei, sembla que la cosa encara s'embolica més i cadascú tira pel dret.

Però després tenim els jutges. O sigui, aquells que han d'interpretar la maleïda llei, buscar-n'hi l'esperit i encomanar-se al desig dels déus... perquè segons diu el GRECO, la judicatura, per la seva banda, continua sota l'ombra de la politització. L'òrgan de govern dels jutges continua designat en part per interessos polítics, i el GRECO constata la urgència de dotar Espanya d'una justícia desposseïda d'interferències —la qual cosa arrossega dècades de promeses incomplertes. Tornen a aparèixer per aquí sobrevolant els polítics, que són els que es passen el dia prometent històries per tractar de garantir la independència judicial... Gràcies a aquestes lleis i mesures que ells desenvoluparan, com si fos una "gràcia" governamental, un detall amb ses senyories i, ja de passada, doncs si poden, fan la llei a la manera de col·locar per quarts torns qui sigui necessari. O això sembla amb la llei Bolaños, una altra de les mesures que semblen venir a solucionar problemes i, en realitat, insisteixen a continuar cavant cap al fons.

Espanya continua suspenent en integritat, transparència i, el més alarmant, en voluntat política per revertir l'inacceptable

No parlem de tecnicismes abstractes, parlem del dia a dia. Una democràcia de façana obre la porta perquè els qui han detingut i detenen el poder continuïn blindats davant l'escrutini, perquè el silenci i la por de denunciar siguin moneda corrent, perquè l'exemple es doni des de dalt... però l'exemple que pesa és el de la impunitat.

Aquestes esquerdes institucionals ens afecten a tots. La sensació que, governi qui governi, la corrupció és una constant, acaba adobant el terreny per a la desconfiança i per a la desafecció cap a la política. I és que, els informes GRECO es van repetint i, com a gota incessant, posen el focus sempre en el mateix.

El més preocupant, per si això no fos prou, és que no és només Espanya. El context europeu mostra que no som una excepció, encara que la magnitud i la durada d'aquests dèficits ens fan especialment vulnerables.

Permeteu-me, des d'aquí, convidar a la reflexió:
Per què no exigim mecanismes de control independents per a la designació de jutges?
Per què no garantim la protecció real per a aquelles veus valentes que denuncien la corrupció des de dins?
I si la transparència no depengués de la voluntat política, sinó de l'obligació legal, sancionada de manera automàtica en cas d'incompliment?

No es tracta només, com recorda el GRECO, de prendre nota de les recomanacions, sinó d'entendre que ignorar-les té un doble preu: un de jurídic —la possible intervenció europea—, però sobretot un de social —l'erosió definitiva de la confiança ciutadana en les seves institucions.

La ciutadania no pot renunciar al seu dret a una democràcia decent, ni resignar-se davant la inèrcia de la corrupció. És moment d'exigir respostes, però sobretot de construir-les col·lectivament.