Escriure un article sobre teoria política amb relació a les xarxes socials sempre pot caure en el perill de la sociologia ridícula del cafè amb llet matinal. Però estic segur que, d’ençà uns quants mesos, el lector haurà notat que —de la ira i del consegüent desencís del postprocés— les xarxes de la tribu han tornat a l’esperit joliu que les inundà abans dels fets del 2017. En efecte, Twitter de nou resulta simpàtic de llegir i la cosa no passaria d’una alegria que brolla de l’avorriment tan propi de la pax neoautonòmica si, al nostre país, no hi hagués polítics com Gabriel Rufián, Ada Colau i etcètera que van créixer bàsicament als platós de la televisió —espanyola, of course— i també a Twitter (el lector em permetrà que, com els nostàlgics franquistes que encara parlen de l’Avinguda Infanta Carlota, em refereixi a X per la seva nomenclatura ancestral). La pedrera va fer part de l’edifici i així ens va anar a tots.

Per altra banda, i cal saber que el paper de l’humor en política no és una mera frivolitat, el clima de les xarxes pre-2017 tenia un aire d’escarni certament constructiu. Dit d’una forma molt crua, al Twitter anterior a l’1-O els espanyols catalans es victimitzaven supurant bilis i mala llet (només cal recordar Albert Rivera i Inés Arrimadas passejant-se pels pobles catalans, retirant llacets de faisó compulsiva) mentre que els nostres líders encara podien exhibir certa gràcia en el joc de paraules. Tot aquest humor, vistos els seus nombrosos incompliments, ara fot més pena i ràbia que altra cosa; però el fet que els independentistes tinguessin l’alegria com a motor i que els espanyols de la tribu vaguessin per l’Upper Diagonal amb cara de gos mal passejat no és un fet menor. Amb les emocions no es fa gaire cosa, car sempre són errònies, però d’elles en pot brotar un clima d’acció rellevant.

Que les xarxes s’oxigenin amb somriures no ens ha de dur automàticament a la independència, només faltaria, però és rematadament important que ajudin a esvair el clima d’empipamenta general que ha poblat la política catalana de l’últim lustre

Molta gent pensa que l’actual Xosfera catalana no és més que un aplec de cunyats que s’arrapen al processisme de la mateixa forma que els màrtirs evoquen la Verge Maria fins i tot quan els estan cremant els picarols. Però, vist en perspectiva, les piulades actuals dels indepes tenen la gràcia de diferenciar-se ben poc de les invectives agòniques dels supervivents de l’octubrisme. De fet, i a través de l’escarni, Twitter torna a ser un espai on els demagogs s’han equiparat i hom pot cardar-se’n de mòmies com els capellans de l’ANC amb la mateixa patxorra de qui interactua amb Carles Puigdemont tot recordant-li que les seves troles, com la República, no s’aguanten gaire més de vuit segons. Que tothom faci el cunyat, en definitiva, podria devaluar el discurs polític català; però diria que resulta saníssim veure com els invents de bomber s’equiparen a la baixa i l’espectador pot saldar-los tot somrient.

Al seu torn, existeix un magnífic avantatge de passar la tarda fent scroll infinit admirant tota la gent que va curta d’armilla i utilitza Twitter per arribar a la política com a última oportunitat per menjar calent. Entre aquest fenomen que, insisteixo, ja havien utilitzat els satèl·lits de Junts pel Sí que anaven d’independents pel món, els meus animalons favorits són els futurs diputats d’Aliança Catalana. A saber, aquell tipus de gent que dedica tot un matí a cercar un vídeo d’una baralla d’okupes gitanos o la fotografia d’uns conciutadans fent cua per resar a la seva mesquita com a prova irrefutable de la substitució inexorable de la cultura catalana per l’invasor estranger (els podreu detectar ben fàcilment, perquè sovint tenyeixen les seves vomitades precedint-les de frases com ara “sé que això és políticament incorrecte” o el joantardista “algú ho havia de dir”). Believe it or not, alguns arribaran al Parlament.

Que les xarxes s’oxigenin amb somriures no ens ha de dur automàticament a la independència, només faltaria, però és rematadament important que ajudin a esvair el clima d’empipamenta general que ha poblat la política catalana de l’últim lustre i que, d’una forma prou crua, n’exposin els errors amb molta més vivesa que l’exercida durant aquell passat on tots érem molt més naïfs. Sovint la virtualitat és un preludi del discurs comunitari; potser la cosa no arriba a l’alta política però, si més no, darrerament podem tornar a afrontar dinars amb una certa alegria.