No, no vull fer un article contra els italians en particular. Sinó contra una mena d’homes que per desgràcia continua existint arreu del món. “No són pervertits, són masclistes”, llegeixo en un diari sobre el cas “Mia Moglie”, la pàgina de Facebook on 32.000 usuaris ensenyaven, sense consentiment, material sensible de les seves parelles. Personalment penso que és un cupatge d’infantilisme consentit, xuleria al més pur estil macho alfa i romanticisme tòxic.

Els homes (i les dones) que han estat educats com si fossin semideus es converteixen, de grans, en uns dictadors. He sentit massa a dir per part de les sogres: mio figlio é un santo. Que consti en acte que la del meu exmarit va ser la meva última història d’amor a Itàlia, però que no va ser ni molt menys la primera, ni la segona, ni la tercera parella que he tingut d’aquella península. Ho dic perquè, per sort, hi ha molts homes corresponsables i amb intel·ligència emocional a la pàtria de Leonardo da Vinci, però estic parlant d’aquest tema d’actualitat en concret i amb el coneixement de causa de qui hi ha viscut massa temps. La qüestió tracta sobre el típic uomo que pensa més a portar les sabates netes que en la pulcritud de la seva moral. És el resultat d’idiotitzar els fills perquè no facin res a casa, perquè és cosa de dones. Ells han d’estudiar o de treballar, que ja és molt. Cosa que ha acabat derivant en el fet que moltes de les meves conegudes i parentes italianes no treballin (fora de casa). Casalingue li diuen allà i per a ells és el màxim de la Donna Angelicata de Dante. És a dir, el tòpic renaixentista de la perfecció femenina de l’harmonia i la proporció. La mateixa dona que estima tant la seva família que renuncia a la seva vida professional. Si fai la mamma, fai la mamma. Pels que s’ho poden permetre això és el plus. Segurament perquè la meva anàlisi se centra en la classe alta d’Itàlia del Nord, perquè sé que aquesta no és la realitat, ni de bon tros, del país amb més art del món. Em refereixo a aquells que van votar dos cops el Berlusconi i li reien les gràcies. I si a sobre la seva dona es pot cuidar com una supermodel i poden presumir-ne ja és el summum. Poverino, labora tanto! Sí, sí, això de comprar el material escolar ja ho pot fer la moglie, que ells no poden rebaixar les tres hores de bici (en b alta i baixa). Després, és clar, a ningú li agrada fornicar amb un àngel i es busquen amants fellinianes. Per concloure l’apartat de l’infantilisme, s’utilitza el terme “patatina” (també molts dels adults) per referir-se a la vulva. No hi ha res més a afegir, simplement que van fer una publicitat de patates fregides amb Rocco Siffredi i va ser un èxit perquè deia “jo de patates n’he menjat tantes, però com aquesta cap”, fent cara de vici mentre menjava les Amica Chips. Si busqueu a YouTube el vídeo veureu que hi ha una piscina plena de dones i no té desaprofitament.

L’escàndol quedarà reduït a un safareig d’estiu en època de Meloni per una raó molt italiana: “al final no es tracta d’una mala persona, és només un joc entre homes”. Parole d’aquells i aquelles que asseguren que el feminisme és una lluita absurda que ja no cal

Vinga, anem a parlar de l’altra part del cupatge. La que batejo com pa chulo mi pirulo. Sí, el mateix individu que es fa una fotopolla comparant-la amb un objecte normal perquè entenguis perfectament la mida, és el que podria perfectament compartir imatges de la seva amant en panys menors. Per què? Aquesta és la pregunta que em vaig fer al llarg de la dotzena d’estius que vaig passar a Itàlia veient el banyador que anomeno “marco-paquetini”. Ara ja són moda a molts llocs del món els slips, però fa vint anys sabies quan hi havia un italià per això i per les ulleres últim model. I algunes de les italianes perquè anaven amb talons i maquillades a la platja. Els italians, en general, fan molt bé els petons. També fan bé l’art de la conquesta omplint-te de galanteries fins a arribar al llit. En aquella fase tot canvia: no sé si perquè estan massa a prop d’on viu el papa de Roma, però els catòlics solen ser massa clàssics. El mateix que es mira al mirall quan li fan una fel·lació, és incapaç de retornar el sexe oral als tubercles. Recordo que quan vaig fer l’Erasmus a Florència el 2002-2003 només hi havia un bar gai a la ciutat stendhariana per excel·lència. No dic LGTBIQ+ perquè si semblava que hi havia pocs homosexuals a Itàlia, les lesbianes o els altres encara eren més difícils de trobar. Demostrar la virilitat era i és en aquesta regió del món quelcom cabdal. Per això, salvant les distàncies amb el cas Pellicot, sentir que el cos de la teva xicota et pertany i en pots presumir es pot acabar normalitzant talment com aquesta pàgina que acaben de tancar després de sis anys funcionant. Una de les esposes que compartia 16 anys i tres fills amb un dels espècimens, no s’ho pot ni creure. Aquests delinqüents són homes normals que fan veure en el seu dia a dia que no són tan masclistes. Però quan ningú els veu a les xarxes poden esprémer tota aquesta masculinitat tòxica que els ha provocat haver-se de fer el llit algun dia o haver de passar pel súper per alguna urgència. “És el millor pare que he vist mai! Mira com juga amb els nens!”. Sí, és clar, quan no es fa ni el brot a casa tens molta més energia per a les coses importants. En el curs prepart que vaig fer a Vicenza ens van dir, textualment, la doula: “Quan hàgiu parit estareu alletant i molt cansades, però heu de satisfer el vostre marit perquè si no s’acabarà anant amb una altra”. En fi, crec que fa deu anys cap professional a Barcelona s’hagués atrevit a dir-ho.

I el tercer, el beneït romanticisme tòxic. Aquell possessiu que tanta il·lusió ens feia quan ens creiem princeses Disney que calia rescatar i ens agradava que fossin una mica gelosos perquè significava que estaven molt enamorats. O quan et diuen que “sei mia” i a tu et sembla tan preciós i únic que ansies passar per l’altar. Fins que ja no és tanto bello, sobretot quan posen les teves fotos despullades. Moltes hauran d’oblidar que el seu marit també és aquell nickname esborrat perquè si la justícia aquí és lenta, a Itàlia (i només ho dic pel cas de maltractament de la Juana Rivas) és encara més estrepitosament patètica. L’escàndol quedarà reduït a un safareig d’estiu en època de Meloni per una raó molt italiana: “al final no es tracta d’una mala persona, és només un joc entre homes”. Parole d’aquells i aquelles que asseguren que el feminisme és una lluita absurda que ja no cal.