N’hi ha prou de llegir el Wordpress de Salvador Sostres per saber que Xavier Trias farà pinya no sols amb el PSC, sinó també amb el PP, si els resultats de Barcelona són prou bons. La dreta espanyola no està gaire més fina que el vell món de Convergència. Aquest cap de setmana l’ABC portava un reportatge sobre la vida política (i esportiva) del president Aznar, que també donava moltes pistes. El vell patriarca castellà no va a cavall com Santiago Abascal, però ha guanyat les batalles internes del PP gràcies a VOX i ara parla de Feijóo com si fos un ventríloc amb un ninot de drap.

Igual que la vella CiU, el PP no té ningú amb cara i ulls. Les joves promeses que haurien hagut de fer el relleu han acabat igual que Andrea Levy o que Ignacio Peyró, banalitzades pel pintoresquisme, el sou i l’hedonisme. Espanya no pot avançar cap a un règim més centralista i corporatiu, a l’estil francès, amb l’abstenció disparada a Catalunya i amb VOX fent discursos de regust franquista per les terres castellanes. Per poder tancar la Guerra Civil, com volia Aznar, oblidant el conflicte nacional i les seves conseqüències, Felip VI necessita que el món convergent participi de les comèdies de Madrid i, sobretot, que el PP tingui un peu a Barcelona legitimat per la catalanor.

Els canvis de règim sempre comencen a Barcelona i Trias és l’home que ha de facilitar la reconciliació de les porres de l’Estat amb el pal de paller del país. La mà dreta de Jordi Pujol és l’home que ha de tornar a donar a l’ocupació militar de Catalunya un vernís democràtic mínim, abans que el partit únic espanyol que somien a les llotges de Madrid comenci a repartir prebendes i funcions. Si Trias fes pinya amb el PP i el PSOE a la vegada, els dos partits s’entendrien molt millor a Madrid, i podrien controlar més subtilment Podemos i VOX, que ha substituït l'antic fantasma d’ETA en el sistema d'equilibris espanyol. Al seu torn, JxC podria oficialitzar el retir de Carles Puigdemont i donar joc als nens de Clara Ponsatí, que només esperen un toc de xiulet per sortir a omplir el buit de Laura Borràs.

Ara que Borràs està liquidada, falta un polític intel·lectual del camp convergent que pugui dialogar amb tothom i que, alhora, pugui posar límits a la democràcia raonadament, en nom de la pau i de la convivència. 

Ara que Borràs està liquidada, falta un polític intel·lectual del camp convergent que pugui dialogar amb tothom i que, alhora, pugui posar límits a la democràcia raonadament, en nom de la pau i de la convivència. Junqueras és l’independentista sentimental que va desafiar l’estat amb un partit que no havia votat la Constitució. Graupera és l’independentista superb que va desafiar els partits amb una idea de la democràcia massa idealista fins i tot per les possibilitats de Catalunya i, per tant, impossible, com diria Aznar. Junqueras ja va fer penitència passant per la presó, Graupera ha passat per l’ostracisme i sembla que s’ha adonat dels seus errors. Per si de cas, el cap de Borràs, que va ser advertida pel bo del Sostres i no va voler cedir, penja a les portes de can convergent com el cap del general Moragues.

Si Trias treu un bon resultat, Barcelona esdevindrà un lloc ideal per començar a desmuntar la ideologia marc de la vella Transició, que era el progressisme, i donar temps a tothom per adaptar-se al nou autoritarisme blanc nascut del 155. Amb Trias, fins i tot els neonazis poden fer campanya a favor del tripartit convergent amenaçant Ada Colau de prendre’s la justícia pel seu compte si no posa ordre als carrers. La ideologia marc de la propera Transició girarà al voltant d'un nou ordeno y mando reciclat, i Espanya necessita organitzar una dreta valenciana o mallorquina a Catalunya, perquè la cosa vagi bé. Ponsatí i els seus nens amb samarreta serviran perquè no sembli que la nova Espanya exclou ningú i sobretot per vigilar que no torna a sortir, com el 2008, un independentisme urbà i conservador, capaç d’apel·lar els joves pencaires i les classes benestants i cultes del país.