Xavier Trias, l'exalcalde i candidat de Junts a l'alcaldia de Barcelona ja va primer a les enquestes per a les eleccions municipals del 28 de maig. En qüestió de setmanes, l'antic conseller de Jordi Pujol, s'ha propulsat en els sondejos des del no-res fins al cap de la cursa. Hi ha ganes de canvi a Barcelona, la qual cosa vol dir enviar Ada Colau a la paperera de la història després de dos mandats en què la ciutat sembla haver perdut el seu nom. Trias no ho tindrà fàcil, és obvi, perquè falta molta precampanya i molta campanya, encara que a cada nou sondeig que es publica, l'empat a quatre Trias-Colau-Collboni-Maragall sembla reduir-se progressivament a un escenari de bipolarització en què al final la partida serà un duel al sol mediterrani entre el candidat convergent -no és un lapsus- i l'encara alcaldessa, que, com va demostrar el 2019 en acceptar els vots del xenòfob Valls per robar-li l'alcaldia al guanyador, Ernest Maragall (ERC), no li farà fàstics a cap fórmula per mantenir el seu tron.

He qualificat Trias de "candidat convergent" i m'hi ratifico. Com va dir l'altre dia el periodista Francesc-Marc Álvaro, encara que encapçali la llista de Junts o sigui l'alcaldable d'aquesta formació, que ho és, Trias és un candidat "sense partit". La seva oferta és certament ell, no la de Junts com a força política. Al final, fins i tot podria articular una plataforma ciutadana àmplia, centrada en el seu cognom i figura, sense sigles. A Trias se'l votarà com a alcaldable per rescatar Barcelona del temps perdut de l'era Colau, no com a alcalde "independentista" de Barcelona, com es va poder votar el 2019 al republicà Maragall, guanyador d'aquelles eleccions i ara relegat al quart lloc als sondejos. Però Trias és un polític. No només un (acreditat) gestor. En realitat, Trias té partit, encara que aquest partit ja no existeix com a tal: Convergència. L'exalcalde és el candidat de la bona manera convergent de fer política. A falta d'alternatives, molts barcelonins pensaran que benvingut el revival. 

Després del procés, esclar, parlem d'una Convergència segurament diferent d'aquella en la qual Trias va sobresortir com un dels seus principals i més genuïns valors, però Convergència al cap i a la fi. Així,Trias continua estant ni molt a la dreta ni molt a l'esquerra, és més sobiranista pragmàtic que independentista èpic i, abans que res, milita en el diàleg. Trias és capaç de parlar i entendre's amb gairebé tothom dins d'un ordre, des del PP fins al PSC passant per ERC o, al seu dia, Iniciativa. De fet, a la seva llunyana joventut, el doctor Trias, pediatra a l'hospital de la Vall d'Hebron, va militar al sindicat Comissions Obreres (CCOO). Que no és un sectari ho va deixar clar la setmana passada amb la invitació a dinar a la seva rival, l'alcaldessa Colau. A més de ganes de canvi, el fulgurant ascens de Trias als sondejos demostra que hi ha ganes de l'antiga Convergència. O, almenys, d'un cert retorn del positiu que va tenir la manera de fer convergent. Ara que els dos principals partits que es disputen l'hegemonia política a Catalunya, el PSC i ERC, han portat l'agenda a la dimensió convergent -com demostra la negociació dels pressupostos entre Pere Aragonès i Salvador Illa- i davant dels dubtes de Junts, l'alcaldable Trias reclama el copyright. Al cap i a la fi, sempre ha donat més resultat l'original que la còpia. I més encara quan la còpia és dolenta o està una mica desenfocada.

En realitat, Trias té partit, encara que aquest partit ja no existeix com a tal: Convergència. L'exalcalde és el candidat de la bona manera convergent de fer política

L'ona expansiva del terratrèmol tranquil desencadenat per la candidatura de Trias impactarà, quin dubte hi ha, molt més enllà del perímetre de Barcelona. Fins i tot si Trias no aconsegueix l'alcaldia, un gran resultat -com el que dibuixen els sondejos- pot ser el senyal que necessita Junts per a (re)enfocar la seva estratègia i el seu futur polític. Ho haurà de fer sí o sí abans de les eleccions espanyoles, a finals d'any, i sense perdre de vista les catalanes, siguin el 2024 si s'avancen o el 2025, si Aragonès aconsegueix portar fins allà la legislatura. En aquestes coordenades més àmplies, veurem fins a quin punt Trias pot aïllar el seu missatge de les controvèrsies que oferirà el procés que el Tribunal Constitucional i el jutge Pablo Llarena s'entossudeixen a perpetuar, així com les respostes que origini la situació del president Puigdemont una vegada s'hi pronunciï entre febrer i març la justícia europea. L'inquilí de Waterloo és el referent polític i simbòlic inqüestionable de Junts i del gruix del món independentista. I s'ha de dir que la candidatura de Trias compta amb el seu ple suport. En tot cas, la vella Convergència mai no va renunciar a res però sempre va tenir els peus a terra, no als núvols.