L’acord in extremis que va acceptar el PSOE, si us plau per força, aterrit davant l’evidència que perdria els tres decrets llei, ha estat una bomba que esclata per totes bandes. Junts ha aconseguit pactar la delegació de competències d’immigració a través de l’article 150.2, que permet assumir competències exclusives de l’Estat. És el mateix article que va comportar la cessió de les competències en trànsit de la Guàrdia Civil als Mossos, arran del vilipendiat i, tanmateix, exitós pacte del Majestic entre el president Pujol i Aznar.

 

A partir d’aquí es farà el projecte de llei pertinent, i el camí parlamentari fins a l’execució acostuma a ser llarg: trànsit, per exemple, va trigar 19 mesos. Però, amb les prevencions lògiques que exigeix la situació, tant pels paranys que la llei pugui trobar en el procés (especialment amb la tendència filibusterista del PP), com pel trilerisme que li agrada practicar al PSOE, amb tot, és evident que Junts ha jugat amb molta intel·ligència estratègica i el guany polític és notable. Per cert, no podrien els nostrats de sempre alegrar-se una mica per un èxit indiscutible? Un sol dia d’alegria, a la casa del pobre? Com diu un bon amic, al país on la pluja no sap ploure, les victòries no saben guanyar.

Fet l’acord sobre un tema tan rellevant i sensible, les reaccions furibundes han anat en tres direccions: d’una banda, l’espanyolisme intolerant (pepero, socialista, voxero i les restes) s’ha tornat a posar histèric —de fet, viu en un estat d’histèria permanent— i ha clamat per la deconstrucció de l’estat espanyol, en mans de la tropa Puigdemont; de l’altra, el wokisme d’esquerres ha començat a proferir els disbarats habituals, tan allunyats de la realitat com del progrés; i finalment, ai!, finalment ERC ha mostrat el fred de peus que pateix davant els èxits de Junts, amb una manca de subtilesa que deixa el rei (o el president) despullat. Tot plegat, a costa d’un debat d’enorme importància que mereixeria més categoria política i mediàtica.

O tenim eines i recursos per poder dibuixar un model immigratori sostenible que sumi pluralitat i integració, o no tindrem futur com a nació

Perquè aquesta és la qüestió. El debat sobre immigració i la necessitat de tenir un model efectiu no només és clau a tot arreu —a França o Alemanya l’han obert en canal—, sinó que no és aliè a una Catalunya, que, durant el pujolisme, va defensar un model d’immigració i integració d’enorme transcendència social. En aquest sentit, voler tenir les eines i els recursos per poder planificar correctament el model immigratori forma part de les necessitats peremptòries d’una nació. Tant la petició de Junts, doncs, com l’acord subscrit amb el PSOE formen part de la lògica democràtica d’una nació solvent. Però, com diu en Colomines, “la immigració preocupa arreu, però mai no es debat serenament”, i amb l’acord, els monstres han sortit a passejar.

En el cas de l’espanyolisme, amb trabuc i boina, i la trompeta de García-Page, que mai no falta. Els arguments són els sospitosos habituals de la cosa: la unitat espanyola, la perfídia independentista, els interessos obscurs dels catalans i, en el fons, la convicció implícita, que no sempre explícita, que enviar els contingents d’immigració a una Catalunya sense eines de regulació —que impedeixen una normal integració en la llengua i costums— ajuda a destruir la identitat catalana. I aquest, com bé sabem, és l’objectiu eternament prioritari de l’espanyolisme.

En el cas del wokisme d’esquerres, també els sospitosos són els habituals: negació del debat, utilització del feixisme com a arma llancívola contra la incorrecció política, i una quantitat ingent de tòpics suats que no només no expliquen el problema, sinó que el compliquen enormement. Ningú no està en contra dels fluxos migratoris i, de fet, la història de Catalunya és justament una història de barreges, però és evident que cal tenir instruments i recursos per poder maridar l’arribada massiva de persones amb la identitat de la nació que les acull. Tanmateix, hi ha una esquerra tronada que s’ha quedat en el paroxisme del “paper per a tots”, i que és la principal responsable de la patrimonialització que fa l’extrema dreta de la qüestió immigratòria. L’esquerra woke i l’extrema dreta s’alimenten mútuament: ambdues no tenen cap resposta a la complexitat del fenomen; però totes dues fan servir la immigració per vendre les seves dèries ideològiques. El gran problema és que el relat de l’extrema dreta està segrestant el discurs conservador, i el relat de l’extrema esquerra segresta el discurs progressista, i amb tots dos tibant, el discurs central s’aprima.

Finalment, la sorpresa, o no tant, ateses les derivades dels darrers temps: l’atac de banyes que ha tingut ERC, tan indissimulat i patètic, que ha fet quedar en ridícul el govern català. Un ridícul, per cert, al qual darrerament s’estan habituant. Resulta incomprensible que el vell partit republicà es deixi endur amb tanta facilitat per la marea del wokisme comunaire i les restes d’una esquerra que, en aquesta qüestió, ha abandonat tot sentit de la realitat. Costa imaginar Macià o d’altres líders històrics d’ERC escoltant les declaracions d’un Rufián o d’una Vilagrà menyspreant l’acord de Junts per a les competències d’immigració. A banda de la poc camuflada ràbia que respiren per la seva irrellevància parlamentària (irrellevància que s’han guanyat a pols), no deixa de ser xocant que no entenguin l’enorme feblesa de la nació catalana, que ha d’enfrontar grans contingents immigratoris sense les eines mínimes. Ens hi va la cohesió social, però també la llengua i la identitat catalanes, sobretot des de l’eclosió de Ciutadans i la implicació de la justícia patriòtica, amb els atacs a la línia de flotació de la integració, que és l'escola en català. A hores d’ara, és evident que la immersió ha fracassat, i ja no ens queda cap recurs per a fer-hi front, de manera que parlem d’una qüestió transcendental, sense competències per enfrontar-lo, i en un moment nacionalment fràgil. No alegrar-se de l’avenç que Junts ha aconseguit en aquesta matèria resulta gairebé miserable.

No hi ha dreceres: o tenim eines i recursos per poder dibuixar un model immigratori sostenible que sumi pluralitat i integració, o no tindrem futur com a nació. I aquí, també es troba l’espanyolisme irredempt amb l’esquerra internacionalista, de Colau a Aznar, passant per Vox. Aquest és el triplet que nega el debat sobre la immigració, i tots ells estan en contra de Catalunya com a nació. No sumen, multipliquen.