La trencadissa entre l’ANC i ERC converteix la predicció de la Diada d’enguany en un impossible, més proper a l’art de l’endevinatòria que no pas a la previsió raonada. A hores d’ara ningú no pot saber si la balança s’inclinarà cap al desencís i la desmobilització, tot seguint les indicacions dels republicans, o es reforçarà la mobilització com a reacció contrària, tot avalant les tesis de l’Assemblea i de la majoria de partits independentistes. És a dir, d’una manera sorprenent, el pols al carrer d’avui no es produirà entre Catalunya i Espanya, és a dir, entre república i autonomia, sinó entre la ciutadania independentista organitzada i el partit, també independentista, que ostenta la Presidència de la Generalitat.

La situació no pot ser més dantesca, sobretot si es té en compte que tenim un govern amb més del 50% dels vots independentistes i amb un acord d’investidura que textualment parla de caminar cap a la independència. És a dir, mai no hauria pogut estar més alineat el govern amb la ciutadania i, tanmateix, és l’any en què el president s’enfronta a la societat civil, nega legitimitat a l’ANC i, amb el seu propi anunci de no anar a la manifestació, anima a la desmobilització. Qui hauria arribat a imaginar que l’independentisme podria estar en una situació tan patètica, cinc anys després del Primer d’Octubre, però els fets són tossuts i, dia rere dia, l’independentisme demostra que encara té capacitat per fer més i més el ridícul. És així com s’ha arribat a la Diada d’avui, on no serà l’ABC o El Mundo o el sursum corda qui ens comptarà per mesurar-nos la força, sinó que ens comptarem entre nosaltres, i tota resta o suma serà una divisió. Si ERC “guanya” i, en conseqüència, la manifestació no és un èxit, el moviment independentista semblarà més derrotat que mai; si perd, també semblarà més dividit, en un fatídic win-win per a l’espanyolisme que és desolador.

Avui, Diada Nacional de Catalunya és fonamental que els ciutadans ens manifestem, més enllà dels interessos roïns dels partits, perquè l’independentisme no és una religió, sinó un moviment; no som acòlits, sinó ciutadans crítics; no tenim sacerdots que ens menen, sinó instruments polítics que ajuden a construir un projecte col·lectiu

Com hem arribat fins aquí? O, de manera més precisa, per què ERC ha arribat a aquest punt d’inflexió amb el moviment ciutadà, de conseqüències imprevisibles? Personalment, no puc evitar pensar que la desmobilització de l’independentisme va formar part dels acords dels indults tancats amb els socialistes, i ara s’estan complint les previsions. En tot cas, dos fets són inapel·lables: un, que ERC ha tornat a l’autonomisme i qualsevol expressió de ciutadania organitzada, fora del control del partit, li resulta incòmoda; i dos, que per poder consolidar la retirada, li cal el silenci més gran possible al carrer, atesa la incapacitat de mostrar un mínim èxit en el seu gir estratègic. Però en aquest procés de silenciar el carrer, els republicans obliden un fet fonamental: que el moviment independentista és d’avall cap amunt, és a dir, de la ciutadania cap als partits, i no a l’inrevés, i qualsevol voluntat d’anul·lar la protesta ciutadana es girarà en contra de qui vulgui intentar-ho. Al capdavall, resulta absolutament inacceptable sentir els arguments del president assegurant que no pot anar a una manifestació on es protesta contra el Govern, sense entendre que forma part del sou i el càrrec que els seus votants mostrin la seva decepció. I més quan no s’ha avançat ni un mil·límetre cap enlloc. Tan aviat han oblidat aquell mític “president, posi les urnes”, que justament recordava que el poder residia en el poble? L’error fonamental que han perpetrat el president Aragonès i el seu líder Junqueras, i molts dels opinadors republicans, és precisament aquest: creure en el dirigisme dels partits en un moviment que es basa, es nodreix i creix amb la militància ciutadana. Per dir-ho amb totes les lletres: Aragonès no és president de la Generalitat per voluntat divina, sinó ciutadana, i qualsevol intent d’escapar-se de la crítica dels seus votants denota un inacceptable messianisme.

Error sobre error, només faltaven els relats calcats de l’espanyolisme, per intentar demonitzar la proposta de l'ANC, especialment amb l'argument que seria una manifestació “excloent”, separadora, etc. Que aquestes frases, que any rere any hem sentit en boca del PP, el PSOE, Ciutadans i etcètera, siguin dites ara per boca dels republicans, i molt especialment, per boca del president de Catalunya, dona la dimensió de la tragèdia. De manera volguda o inconscient, amb aquest argumentari, ERC està fent la feina bruta a l’espanyolisme. Ja no caldrà que ens diguin excloents els Illa, Feijóo o Sánchez, atès que ens ho diu el mateix Junqueras, tot confonent el seu partit amb el país.

Tot plegat és un despropòsit que danya seriosament el moviment i la causa independentista i que, n'estic convençuda, ni tan sols donarà rèdits a l’estratègia republicana. ERC està tibant tant la corda que poden passar dues coses: una, que se’n surti, i ens desmobilitzi completament; dues, que no se'n surti i quedi com el rei despullat, amb les misèries a l’aire. En qualsevol dels casos, l’independentisme perd bous i esquelles.

En tot cas, avui, Diada Nacional de Catalunya és fonamental que els ciutadans ens manifestem, més enllà dels interessos roïns dels partits, perquè l’independentisme no és una religió, sinó un moviment; no som acòlits, sinó ciutadans crítics; no tenim sacerdots que ens menen, sinó instruments polítics que ajuden a construir un projecte col·lectiu. Quan un president oblida la seva condició d’intermediari, i es creu un líder per damunt de la ciutadania, deixa de ser útil als seus ciutadans, i esdevé una crossa. A més, desmobilitzar-nos ara seria un error majúscul que aturaria el procés per dècades i que no tindria cap altre sentit que ajudar estratègies partidistes. Cinc anys després de la gesta ciutadana més important de la nostra història de resistència, cal que el carrer recordi d’on ve la voluntat i d’on ve la força. És possible que això sigui incòmode per als funcionaris de la política, per als acomodats en el càrrec, per als venedors de fum. Però d’això es tracta precisament, de recordar que el carrer sempre ha de ser incòmode, especialment quan es traeixen els somnis.