Ernest Maragall deixa la política definitivament. Que un senyor de 80 anys decideixi jubilar-se no hauria de ser notícia, però aquest dilluns Maragall va passar per l’estudi de RAC1 i, elegantment —és Maragall—, hi va deixar anar un parell d’idees que fa un any o fins i tot sis mesos no ens hauríem imaginat sentir des d’ERC. Ernest Maragall explicant que "a Esquerra li convé un salt qualitatiu, tant per la governació del país com per Barcelona” i que li sembla oportú “que el passat no condicioni el present” són els dos punyals que podrien assenyalar la fi de la pau al galliner d’Oriol Junqueras, president d’ERC des del 2011.

“Vaig venir a Esquerra el mateix dia que la Marta Rovira marxava a l’exili i deixaré l’escó de regidor quan s’aprovi la llei d’amnistia. Això mostra el canvi de període”. Voluntàriament o involuntària, amb aquesta sentència Maragall ha fet surar la veritat sobre els mecanismes de funcionament del partit, que durant els anys més intensos del procés va ser governat amb mà de ferro. Mentre els convergents transitaven sigles noves un cop l’any i maldaven per mantenir una aparença d’unitat política que generés confiança; a ERC, de llavors ençà i fins ara, no se li ha conegut cap discrepància pública sobre el discurs que ha estat l’oficial en cada moment. Però en política, com en tot, l’hermetisme té un problema: la línia que separa la voluntat de protegir coses de la voluntat d’amagar-les és molt fina. Fa la sensació que la presó va convertir Oriol Junqueras en un polític centrifugat en les seves obsessions electorals, endevinaire de la Catalunya del 80%, titellaire del president Aragonès i dominador despòtic de les files republicanes amb l’única intenció d’ocupar l’espai que un dia va ocupar Convergència. El problema és que cada entrevista que Junqueras ha concedit d’ençà del seu alliberament ha jugat a favor d’aquesta imatge: és un home enfadat, un home corcat per l’ambició, un home que malsomia cada dia amb la cara d’Artur Mas i el maleeix quan es pica el dit petit del peu contra la pota de la taula de la cuina. 

Si l’estratègia d’ERC era l’estratègia del “mentrestant”, sembla que el “mentrestant” ha finit i que tothom es ressitua excepte Oriol Junqueras

Oriol Junqueras i Marta Rovira van saber convertir la repressió política en una autoritat dins del partit que anés més enllà de l’àmbit simbòlic i sentimental, que és l’estadi on es van quedar els represaliats convergents. Van voler aprofitar les escorrialles de la derrota abans que ningú, van posar en marxa els millors estadistes per saber on calia furgar vots amb el discurs del “mentrestant” i van decidir que la seva estratègia de partit havia de fer una bassa d’oli del moment polític del país. Van voler córrer massa perquè Junqueras tenia set i, cecs de frisança, no es van adonar que l’únic que feien era adobar el terreny perquè arribés el moment del PSC. Ara Junts es pot vendre com l’agent independentista que arregla les destrosses dels incompetents dels republicans i Maragall, que conserva el sentit del respecte al poder i del saber estar de les grans cases de la capital, li demana un canvi a Junqueras que aquest no està emocionalment preparat per acceptar.

El desori de les primàries d’ERC a Barcelona i Lleida són la punta de l’iceberg d’un sistema de dominació xantatgista que comença a fer aigües perquè el retorn electoral no ha estat l’esperat. No n’hi ha hagut prou amb omplir el país d’etiquetes —la Catalunya sencera, republicana, feminista, progressista i ecologista— perquè Aragonès semblés un home amb carisma i discurs. No n’hi ha hagut prou amb el pactisme de pa sucat amb oli de Rufián a Madrid perquè valgués la pena arraconar el record del 2017. No n’hi ha hagut prou amb arreplegar velles glòries al Govern, ni amb l’acord de claredat, ni amb la taula de diàleg per arribar a ser el partit dominant del país. A l’últim CEO, el PSC passa la mà per la cara a ERC i a Junts, bo i tenint en compte que l’enquesta s’havia fet abans de l’acord d’investidura de Sánchez i, per tant, abans que el fantasma de Carles Puigdemont tornés a planar sobre el cap dels republicans. Si l’estratègia d’ERC era l’estratègia del “mentrestant”, sembla que el “mentrestant” ha finit i que tothom es ressitua excepte Oriol Junqueras. La sociovergència es transforma i muda de pell i Junqueras està sol en una cambra preguntant-se per què no n’hi ha hagut prou amb encasquetar americanes grogues i liles als consellers republicans per convertir ERC en la casa gran del catalanisme.