Hi ha una diferència essencial entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català. Ara com ara, mentre no es transformi en una altra mena de moviment, que tot podria ser, l’independentisme català només aspira a separar-se de l’Estat espanyol, només vol evitar que el nostre corall sigui espoliat pels que tallen el bacallà. L’espanyolisme, en canvi, és una altra cosa ben diferent. L’espanyolisme no s’enfronta a cap Estat ni a cap estructura de poder constituït, l’espanyolisme pretén esborrar del mapa qualsevol dissidència, qualsevol cultura d’Espanya que no sigui de matriu castellana, vol assimilar qualsevol identitat col·lectiva i individual que, més o menys desdibuixada, no sigui la dels nostres governants de Madrid. L’espanyolisme només accepta una manera molt determinada d’Espanya i només una. Això explica que l’independentisme no tingui res en contra del poble espanyol i ho tingui tot en contra les estructures de poder polític i econòmic d’Espanya. Això explica que l’espanyolisme s’acarnissi decididament sobre la societat civil, sobre els ciutadans i contribuents, anònims o coneguts. No només durant la negra jornada de l’u d’octubre de l’any passat, també en els casos de persecució mediàtica dels últims dies, casos grans i petits, casos ben elaborats i improvisats, més evidents i menys clars. Critiquen, per exemple, un jove cantant televisiu per dir-se Alfred en lloc d’Alfredo perquè asseguren que només els noms en espanyol són autèntics noms. Persegueixen pallassos, mecànics i periodistes per inexistents delictes d’odi. Persegueixen professors d’un institut de Sant Andreu de la Barca per, suposadament, haver estigmatitzat fills de guàrdies civils sense disposar de cap prova que justifiqui una acusació tan greu i absurda. Amenacen els candidats de la majoria independentista del Parlament de Catalunya encara que no estiguin en mans de la justícia espanyola. Fins i tot l’espanyolisme critica la dissolució de la banda terrorista ETA perquè es pensa que no hi ha res que el terrorisme pugui fer ben fet, ni tan sols haver decidit desaparèixer.

L’espanyolisme dels nostres dies es comporta com la vella Inquisició, la policia religiosa, es comportava en contra dels jueus. Primer va acabar amb els fills d’Israel que vivien a la Península Ibèrica, després va eliminar els criptojueus, els que practicaven la religió prohibida d’amagat i no molestaven ningú, invisibles. Per últim, quan ja no quedaven jueus per esborrar del mapa, va continuar ben activa la repressió política en contra de determinades persones que res no tenien a veure amb el judaisme, amb el pretext d’aconseguir la completa puresa del país. Tant és que ETA s’hagi dissolt o no, segons Jaime Mayor Oreja. Encara que els abertzales hagin deixat les armes, la lluita espanyolista continua, perquè del que es tracta és d’eliminar completament l’independentisme basc per salvar Espanya. Un independentisme basc que el vell ideòleg del Partit Popular vincula amb l’independentisme català, tot afirmant que el projecte, l’objectiu, d’ETA és el mateix de Puigdemont i companyia. Ja sense ETA, ara tot passa a ser ETA, tots som ETA. Es criminalitza l’independentisme pacífic a compte de l’independentisme violent perquè del que es tracta no és d’acabar amb el terrorisme sinó d’eliminar l’adversari polític convertit en enemic etern i en magnífic pretext. Ja ens va deixar dit Jean-Paul Sartre que l’antisemitisme és un mecanisme polític altament rendible perquè blinda la subjectivitat de l’opressor. De la mateixa manera que en una Espanya sense jueus la Inquisició inventa l’existència d’uns jueus monstruosos i mitològics, inexistents, ara l’espanyolisme persegueix l’independentisme democràtic, unilateral o partidari del pacte, tant és que sigui actiu, reactiu o adormit. Per calmar la seva angoixa l’espanyolisme confon interessadament espanyolisme amb constitucionalisme, com a pas previ per a la il·legalització dels partits sobiranistes, sempre en nom de la democràcia com abans es feia en nom de Déu.

És exactament la mateixa estratègia de la filosofia del nazisme, quan Martin Heidegger va assegurar que Alemanya era l’ésser, la identitat sagrada, i per tant, tota desviació havia de ser perseguida. Oblidant que qui trenca amb la unanimitat identitària no és ni el jueu ni l’independentista, en el cas d’avui. És i ho serà sempre l’home lliure. Que ha de poder ser jueu o sobiranista si ho vol. Com deia Carl Schmitt, el que construeix la identitat és l’enemic perfecte i no cal oblidar que el catalanisme i el basquisme són, en aquest sentit, enemics perfectes. Recordem que una de les característiques essencials de l’espanyolisme és l’anticatalanisme, com deixa ben clar, negre sobre blanc, el document justificatiu de l’alçament del general Franco del 18 de juliol de 1939. L’enemic perfecte és igual que existeixi o no, l’important és que l’espanyolisme construeix una identitat per a Espanya en contrast amb identitats enemigues i incompatibles. Vet aquí l’estratègia.