Com el lector informat coneixerà de sobres, el diari de l'antic virrei de Catalunya acaba de publicar una enquesta que situa Aliança Catalana empatada a trenta escons amb el PSC. Com era d'esperar, la tribu se'ns ha esverat... car la majoria de gent que diu sentir-se d'esquerres encara pensa que Sílvia Orriols és l'encarnació viva de Mussolini i que l'auge d'Aliança pot convertir el país en una espècie de laboratori per reinstaurar les croades. De la gent absurda, no ens n'hem d'ocupar gaire i, per tant, em limitaré a dir que la notícia de La Vanguardia és un exemple de fast food polític, puix que cuina l'auge dels aliançats un pèl a l'alça (amb això no dic que no puguin assolir aital nombre d'escons o fins i tot a superar-lo amb escreix) per tal que les elits catalanes s'espolsin la mandra i no només afavoreixin que Junts torni a alçar-se, sinó també que el PSC, tot i els seus errors de gestió, intenti si més no guanyar els comicis.
De fet, el que voldria Godó —és a dir, el que voldrien els socialistes i, és a dir, el que voldrien els espanyols— és que Carles Puigdemont torni cagant llets a trepitjar Catalunya amb l'objectiu que l'antic Molt Honorable exciti de nou la padrina convergent, matisant així l'auge d'Aliança. Com ja vaig avisar fot segles, Salvador Illa estaria encantat d'ordir una espècie d'operació Tarradellas un pèl matisada, rebent el president 130 a Palau, permetent-li fins i tot saludar la parròquia des del balcó (però sense disparar cap frase cèlebre i, a poder ser, amb una feina ja garantida per La Caixa del tipus: "Fundació pel diàleg, la pau, l'entesa... i els meus picarols en vinagre") i tots tan amics. Aquesta, sumada a les ganes de molts vellards convergents per jubilar-lo, seria la forma més lògica de desactivar Puigdemont; però diria que el 130, després d'una dècada fora, no s'adaptarà de forma tan dòcil al seu enterrament.
Aquesta tensió, i no pas altra cosa, és el que explica que Puigdemont hagi encapçalat el vot negatiu als decrets socialistes que pretenien traficar amb la ràbia provocada pel desnonament de la senyora Maricarmen. L'estimable Enric Juliana opina que les desavinences formen part de la dissonància que hi ha entre la magnanimitat socialista per atorgar l'amnistia als condemnats del procés i l'obligació dels juntaires per mantenir el cordó umbilical ben lligat amb l'electorat petitburgès i emprenedor de Convergència. Dissenteixo del docte badaloní i no només perquè sostinc que l'amnistia és, bàsicament, una necessitat espanyola per rentar-se la cara davant d'Europa, sinó perquè diria que el presi 130 ha volgut deixar clar, com a expert en xantatge emocional, que intentarà no tenir les mans lligades per la mesura de gràcia o, si més no, que pretén tornar sense haver de pagar gaires hipoteques als espanyols.
La majoria dels futurs diputats han d'entendre que qualsevol lluita ideològica està específicament ordida per inutilitzar aquesta nova força i encastar-la al processisme
Entenc que Puigdemont vulgui fer-se valer davant l'enemic (i també, enfront de tots els que el volen mort, als qui ja intentà quadrar amb aquella performance prou absurda d'Arc de Triomf), però si el president ha acceptat la càrrega de mantenir-se ferm davant l'entronització heroica i nauseabunda d'una funcionària espanyola barruda que pretenia viure tota sa vida a tocar del Retiro pagant el mateix lloguer que en temps de Franco... diria que també ha d'estar disposat a entendre's amb Orriols, malgrat que els seus companys de partit el tractin d'ésser còmplice amb el feixisme i no sé quantes més polles. Ja sé que estem distanciats i que han passat segles des de les nostres últimes xerrades, Carles; però tu i jo sabem que tens molt més en comú amb la Sílvia que no pas amb la majoria dels teus diputats... i ja no diguem amb els sociates que van fer la viu-viu quan us volien cardar tots a la garjola.
Juliana acostuma a dir que l'amnistia ha estat l'aposta del poder central per retornar la tensió política al tauler del joc parlamentari (la cèlebre expressió de "tots dins"). El que no podia preveure l'Enric —perquè, de fet, no ho albirava ni cristo— és que aquesta inclusió de tots, a nivell català, hauria de comptar necessàriament amb el factor diferencial d'Aliança, tingui trenta escons o, si continua "sotjada" pel cordó sanitari que ha funcionat amb tanta brillantor, arribi a majories dignes de l'època de Pujol i cia. En aquest sentit, cal deixar ben clar que, contra el que diuen els capsigranys dels politòlegs, Aliança no es dispara ni perquè molts catalans s'hagin inoculat del virus del racisme ni perquè Junts estigui desapareixent del mapa. Contràriament, la ciutadania ha après dels errors del procés, i l'únic que busca és mantenir el seu sistema de joc amb uns entrenadors més valents i molt menys cínics.
Ara que el president diu que vol tornar amb l'objectiu de trescar pel país per ensumar-ne la flaire, jo li recomanaria que compaginés els banys de masses i els massatges del PSC amb una llarga visita a Ripoll. Perquè l'única notícia important de l'enquesta esmentada a l'inici és que certifica una victòria dels partits independentistes i la majoria dels futurs diputats han d'entendre que qualsevol lluita ideològica (més encara si prové de les mandangues que es discuteixen a Madrit) està específicament ordida per inutilitzar aquesta nova força i encastar-la al processisme. Diria que si Puigdemont vol sortir d'aquesta dinàmica... s'entendrà millor amb la líder d'Aliança que no pas amb Artur Mas, Gabriel Rufián o fins i tot Jaume Asens. L'única notícia, per tant, és que malgrat estar de dol i a punt d'entrar en un terreny ignot, estem guanyant i la població comença a tenir les coses prou clares.
Sí, som tots dins... i també amb Aliança. A partir d'aquí, foteu el puto favor de deixar-vos d'hòsties i de posar-vos a pencar.