Fins fa no gaire, les raons perquè un president o primer ministre convoqués eleccions anticipades eren per la pèrdua de la majoria parlamentària o, el que és el mateix, la incapacitat política d’aprovar uns pressupostos. És a dir que en les condicions que abans es consideraven normals, Pedro Sánchez havia d’haver convocat eleccions fa més d’un any. Si no ho ha fet és perquè la correlació de forces parlamentàries impedeix construir una majoria alternativa que el faci caure. Cap líder convoca eleccions anticipades quan sap que les ha de perdre. Si fins ara Sánchez ha resistit com ha pogut, també evitarà tant com pugui convocar-les ara que és el seu pitjor moment per fer-ho.
L’esclat del cas Zapatero i el cas Leire Díez, més tota la resta, deixen clar, malgrat la llei de Murphy, que a Pedro Sánchez, surti el que surti, que sortirà, des del punt electoral les coses ja no li poden anar molt a pitjor, així que resistir sembla l'opció més probable, atès que mentre hi ha vida hi ha esperança.
No cal dir que des d’un punt de vista democràtic, la situació és escandalosa. Amb tot el sarcasme del qual és capaç, Pedro Sánchez va argumentar, just després de reunir-se —no de confessar-se— amb el Sant Pare, que no convocarà eleccions perquè l’estabilitat és un bé que cal preservar. El que no va aclarir és de quina estabilitat parla, si no és capaç de portar a terme cap iniciativa política, ni cap llei ni reforma que el Congrés no li tombi. Governar, en aquestes condicions, consisteix a aprofitar el poder executiu i dedicar tots els esforços a la propaganda, ara amb Gaza, ara amb l'Iran i amb el que sorgeixi.
Si fins ara Sánchez ha resistit com ha pogut, també evitarà tant com pugui convocar eleccions ara que és el seu pitjor moment per fer-ho. Una rebel·lió interna al PSOE, instigada des de fora, és el que definitivament obligaria al president del Govern a avançar els comicis
Això seria insostenible en qualsevol circumstància, per tant, el que ho fa possible és que som en una circumstància insòlita, sense precedents. La dreta i l’extrema dreta han intentat organitzar protestes al carrer contra Pedro Sánchez que no han tingut gaire èxit. La campanya “de acoso y derribo” contra el president del govern espanyol és brutal, per terra, mar i aire, no només dels partits de l’oposició, també dels poders de l’Estat, jutges, policies i sobretot mitjans de comunicació. No tot és veritat absoluta, però val a dir que han trobat prou material per agafar-s’hi.
Malgrat això, i amb tot el que està caient, les enquestes mantenen encara Sánchez com un líder polític més ben valorat que els seus contrincants directes. Certament, el seu govern supera el 60% de desaprovació, si fa no fa el mateix rebuig que genera una possible majoria alternativa. Sánchez aguanta no pels seus mèrits, sinó perquè, malgrat la consigna de José María Aznar, una part considerable de la societat, tot i la seva insatisfacció política, no està disposada a moure un dit perquè tornin les dretes al Govern. Som davant, doncs, d’una crisi global d’un sistema que tampoc té alternativa factible, perquè la República tampoc la tenim a tocar.
La incògnita immediata és la capacitat de resistència de Pedro Sánchez. Els fins ara aliats parlamentaris marquen distàncies per no contaminar-se, fins i tot continuaran rebutjant-li lleis i decrets, però tampoc faran res per fer-lo caure. El que diu ara el PNB respon a interessos estrictament bascos i Junts no té res a guanyar en aquesta partida. PP i Vox continuaran exigint eleccions com han fet des de l’inici de la legislatura, però Sánchez no els farà cas. L’adversari principal, Sánchez el té a la UDEF, a l'UCO i li poden sortir de dins del seu propi partit.
La UDEF ja ha demostrat amb l’informe del cas Zapatero la seva voluntat persecutòria amb una estratègia mediàtica inequívocament inculpatòria. La divulgació mediàtica de les fotografies d’unes joies, que de moment no aporten cap novetat sòlida a la investigació, té com intenció fer arribar a l’opinió pública la idea, gràficament impactant, que Zapatero amagava un botí com solen fer els atracadors. Si aquesta és la intenció policial, es pot esperar qualsevol altra cosa en qualsevol moment.
La hipòtesi més factible és que el president pretengui avançar les eleccions només un parell de mesos, convocant-les per al 23 de maig de l’any que ve, coincidint amb les municipals i algunes autonòmiques, que seria la manera de mobilitzar totes i cadascuna de les agrupacions del partit per lliurar la gran batalla contra la dreta en tots els racons del país
De moment, el cas Zapatero ha servit perquè Felipe González torni a intervenir per demanar eleccions anticipades i Emiliano García Page actuï a remolc. González ha estat fundador principal del sistema acordat en la Transició perquè quedés “todo atado y bien atado” com va preveure el dictador i que tan bé els hi va anar. Ara considera que Sánchez ha trencat el full de ruta del 78 amb els pactes amb Podemos i els independentistes. González i la vella guàrdia del PSOE ja van descavalcar Sánchez una vegada i no han deixat ni deixaran de tornar-ho a intentar.
Page i d’altres exdirigents socialistes formen part d’una conspiració interna en tota regla, l’èxit de la qual dependrà també de la feina de la UDEF i de com es mogui la correlació de forces dins del PSOE. De moment els crítics són pocs i amb escassa influència. A Sánchez no li fallaran els aliats i ja s’ha preocupat d’assegurar-se un grup parlamentari de fidels, però sol passar que les rates abandonen el vaixell abans que s’enfonsi i mai no es pot descartar que alguns diputats somniïn un futur més garantit canviant de bàndol. Tanmateix, les bases socialistes ja saben que González i el seu corifeu prefereixen que governi Feijóo en comptes de Sánchez.
En tot cas, una rebel·lió interna, instigada des de fora, és el que definitivament obligaria el president del govern espanyol a avançar els comicis. Si això no prospera, la hipòtesi més factible és que Sánchez, si pot, aguanti i avanci les eleccions només un parell de mesos, convocant-les per al 23 de maig de l’any que ve, coincidint amb les municipals i algunes autonòmiques, que seria la manera de mobilitzar totes i cadascuna de les agrupacions del partit per lliurar la gran batalla contra la dreta en tots els racons del país.