Som al bell mig del mes del maig i encara arrosseguem les escorrialles del darrer intent de l’espanyolisme de convertir la Feria de Abril en una celebració catalana. Tota ocasió és bona i aprofitable quan la intenció és la de popularitzar entre els catalans la idea que la catalanitat real, la que està en contacte més estret amb la veritat, la catalanitat que, per tant, és més a prop del bé moral, és aquella que assumeix una quota d’espanyolitat, la tolera i la considera necessària per a la seva acceptabilitat. En aquests termes, la catalanitat presentable és aquella que s’entén a si mateixa com una identitat subalterna, de manera conscient o inconscient, com un afegitó que en cap cas pot ser aliè a l’espanyolitat, perquè l’una fa de vehicle de l’altra. És curiós, perquè aquesta darrera afirmació uneix l’espanyolisme pretesament tou de l’esquerra espanyola amb l’espanyolisme tradicionalista de la dreta. El fet és que, d’una banda o de l’altra, el nacionalisme d’estat que l’estat que ens ocupa promou s’encarrega de reconfigurar la moral per a poder reconfigurar-nos la identitat. I ho fa amb el fi últim que l’espanyolitat no només ens sembli necessària, ans també pròpia. 

Quan els acadèmics espanyols aprofiten la Feria de Abril per a parlar de “realitat”, el que fan és catalogar de fal·làcia la catalanitat despresa d’influència castellanoespanyola. Em fa pensar en una de les tesis d’en Ferran Sáez a La fi del progressisme il·lustrat, en què narra com determinades ideologies vinculen els seus plantejaments al que és natural perquè la resta de marcs ideològics sempre puguin ser assenyalats d’artifici. I té pebrots que la cosa sigui així: en això que ens ocupa, qui se serveix d’aquests paràmetres tramposos defensa que el que és natural és l'ocupació i el genocidi lingüístic i cultural que promou l’Estat espanyol. I l’artifici, doncs, és la catalanitat que no s’hi doblega. Quan l’espanyolisme d’esquerres es refereix a la Catalunya plural i diversa, el que fa és lligar la pluralitat i la diversitat a la presència espanyola i vincular la manca d’espanyolitat —o la integració total en la catalanitat— a l’aïllament, a l’amargor, a la mena de caràcter que té por del progrés. Perquè —ho veieu?— progressar també és acceptar l’ocupació espanyola. I anomenar-la pel seu nom i combatre-la és una amenaça a la convivència, una falta a la veritat, una visió retrògrada deslligada del present del món. Un present, diguem-ho tot, a què només pots accedir si et mantens espanyol a Catalunya, i si et fas una mica més espanyol en cas de ser català. 

Ja ho sabeu, estimats compatriotes catalans: això que feu de contestar, i de defensar-vos, i de qüestionar la 'realitat' que l’espanyolisme imposa, està malament. Porteu-vos bé

Malauradament, aquest joc d’associacions és més efectiu del que ens pensem en molts dels nostres compatriotes. D’una manera o altra, acoblar a l’espanyolitat tot allò que per defecte s’associa al bé moral és un mecanisme que, emprat sobre un poble que fa segles que pateix repressió política, està pensat per a fer-nos sentir malament. Sembla una eina estúpida, tant xantatgista i evident que és aparentment infantil, desmuntable, però el nacionalisme de la nació d’estat està pensat per a atiar la culpa de la nació minoritzada, especialment sobre els pilars que la mantenen dempeus. “Això que fas està malament”, a la llum de les violències heretades que carreguem pel fet de ser catalans, no és una afirmació qualsevol: és una amenaça. I viure sota l’ombra de l’amenaça de manera sostinguda condueix a la mena d’indefensió apresa de què el català només pot desempallegar-se polititzant-se. Per això, també, les renúncies del procés i el desencís polític —instigat per la mateixa classe política— ens han deixat tan consumadament desarmats. 

Tot el que és bo i bell és espanyol perquè, així, tot el que no sigui espanyol serà una transgressió artificiosa, fraudulenta, pèrfida, roïna. Antinatural, en definitiva. I irreal. Aquest és el marc moral que promou l’espanyolisme a Catalunya perquè és el que els permet de mantenir els espanyols espanyols, d’aturar-ne les possibilitats d’integració i, alhora, espanyolitzar els catalans, que, incomunicats de les arrels polítiques nacionalistes que els permetrien d’oposar resistència, se sotmeten a l’espanyolització, convençuts que fan allò que és millor —sense preguntar-se per a qui és que és millor, evidentment. Només amb el propòsit d’estalviar-se la incomoditat i el preu del qüestionament. L'enèsima mostra que la cosa funciona com aquí l’he descrita és que l’Arantxa Tirado, l’acadèmica amb qui va començar a X la polèmica de la Catalunya real i la Feria de Abril, s’ha escudat de la columna d’en Daniel Vázquez Sallés adduint un “linxament”. Perquè ja ho sabeu, estimats compatriotes catalans: això que feu de contestar, i de defensar-vos, i de qüestionar la “realitat” que l’espanyolisme imposa, està malament. Porteu-vos bé.