Dijous vaig anar a l’exposició “La llum és color”, de Turner, al MNAC. Tinc un cap tan desendreçat com el meu armari i, de seguida, allò que veia se’m va amalgamar amb la lectura d’aquesta setmana: Poesies, de Màrius Torres, editades per Margarida Prats. Conèixer el procés creatiu d’un artista m’incomoda una mica perquè significa exposar les seves obsessions a l’aparador. Igual que penses “pobret, no estava bé” el primer cop que t’ensenyen els ponts desconstruïts que pintava maniàticament Monet quan tenia cataractes, a la fal·lera de Turner amb la llum i el despullar les formes hi vaig entrar com qui entra a casa d’un desconegut: esforçant-me a ocultar els meus prejudicis. “Ara, tenint una ànima per un amor només, / sé que puc viure encara que ja no hi hagi estrelles, / perquè la meva vida, solitària com és, / és plena de la Llum que resplendeix en elles” és Torres a Joia d’amor i és Turner a “La llum és color” fent l’exercici de buidar l’innecessari per arribar a allò que dona sentit a la resta de coses d’una manera sublim i present. Dijous vaig filtrar William Turner a través de Màrius Torres perquè de vegades necessito que qui m’explica el que és nou sigui algú que ja he estat disposada a escoltar. Entendre com Torres parla de Déu serveix per entendre com Turner descabdella la llum. 

Turner i Torres parlen des de l’eternitat perquè s’ancoren a l’immutable de la vida: que el sol brilla i que la gent es mor

“Sé que hauré d’oblidar, per poder-te comprendre, / les paraules que he après amb la carn d’aquest món, / o Déu silenciós, que de música i cendra / ordenes un llenguatge darrere el meu front”. Desmoblar l’intranscendent per arribar al transcendent és el baix continu amb què l’un i l’altre absorbeixen la realitat per projectar-la des de l’art amb un nou llenguatge, un de més precís amb un nucli més sòlid. Turner i Torres parlen des de l’eternitat perquè s’ancoren a l’immutable de la vida: que el sol brilla i que la gent es mor. Ho fan des de la fragilitat de l’home davant els fenòmens que el sobrepassen, sense separar-ne allò que per a ells tot ho dota de trellat. Miren el cel des de la terra per tornar a mirar la terra i desxifrar-la millor. Turner es planta davant d’una tempesta com Torres es planta davant la malaltia perquè elaboren un patró on la llum que retorna de l’esdeveniment aconsegueix ser més potent que l’esdeveniment en si. Per això guanyen “somiar la llengua d’una major naixença / on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor / fent ritme en el torrent d’una sang que no mor”. Parlant des de la persistència de la sublimitat lluminosa, vencen la foscor. 

Darrere aquest mètode hi ha meditació i darrere la meditació hi ha temps. És irònic que per fer res que quedi quan tu marxis hagis d’abocar-te a l’única cosa que quan marxa ja no pot tornar, però la mortalitat i la immortalitat sempre juguen una partida de ping-pong quan qui arbitra té l’art per xiulet. Turner i Torres cedeixen al repòs de l’admiració per allò que els excedeix i n’extreuen la calma per a entregar-hi el temps. I l’ànima. “Si jo he de viure solament per esperar / que sigui a ple saber del dany i la mentida; / i Déu meu, que no deixi d’esperar més enllà, / si el que espero no és d’aquesta vida”. L’adoració de la llum de Turner és la pregària de Torres perquè ambdós s’encomanen a la superioritat del que existeix per sobre el món i n’esperen la inspiració en retorn. Miren la llum i ella els mira. I així van passant les hores. Si no hagués llegit Torres abans de veure Turner n’hauria pogut reverenciar la bellesa, però no hauria estat capaç d’atresorar-ho espiritualment. Des de l’eternitat i cap a l’eternitat, ara conec que corren les seves ànimes com dos rius paral·lels. Fan el mateix camí, sota els mateixos cels.