Els sondejos descartaven Colau fa només uns mesos. Clarament, quedava en tercer lloc. La revifada de Colau es va produir en una d’aquestes operacions fetes amb la connivència o pensades —en ocasions, finançades— per determinades elits de la ciutat.

Així va ser amb Manuel Valls. En aquest cas, escandalosament recompensat pels grans poders financers de la ciutat. I ben tractat per influents grups privats que hi van apostar més o menys veladament. En origen i encara amb la ressaca post octubre del 2017, es tractava de muntar una operació de despatx de prohoms adinerats amb ínfules per conquerir l’alcaldia. Al final, és prou conegut quin va ser el paper de Manuel Valls i el resultat de tot plegat: blindar Colau amb Collboni i Iceta de mestres de cerimònies. I amb Artadi (ara Foment del Treball) respirant alleujada. El seu malson —a part d’estavellar-se, tal com va passar— era que un republicà (Maragall) pogués presidir la capital de Catalunya. Una versió nostrada de l’abans alemanya que catalana que deia el Pizarro.

La irrupció de la candidatura de Trias porta camí de ser un déjà-vu del 2015. Colau el podria tornar a guanyar. Només que en aquesta ocasió —2023— ha estat la seva irrupció qui l’ha posat novament a la graella de sortida. Trias abandera l’anticolauisme sense més, festejant implícitament aquest discurs tan espanyolista que diu que Barcelona (i Catalunya) estan a les últimes. Quan els números objectivables no diuen res d’això. Sempre podrien ser millors. Però només cal atendre els rànquings internacionals per constatar que tota la campanya de decadència econòmica i referencial de Catalunya (i Barcelona) és una mentida podrida.

Hi ha novament partit a quatre bandes, amb la possibilitat creixent que Colau torni a guanyar gràcies a un anticolauisme que genera anticossos

Quan tot el discurs i suports tenen com a única bandera un anticolauisme visceral (l’estelada ni hi és ni se l’espera, si se’m permet la broma) és ben normal que es produeixi la reacció contrària. Açò és, una reacció que satisfà Colau en clau 2015: "Jo, la filla del 15-M, la filla del poble treballador, contra Convergència 2.0". És la mateixa reacció recíproca que es retroalimenta. I ambdós ho saben i es busquen. En particular Trias, que es va afanyar a demanar un dinar a Colau i a fer-ne profusió perquè tothom ho veiés. Es tractava de polaritzar tant com fos possible. I aquesta és l’estratègia de campanya d’ambdós. No n’hi ha cap més. Ni una sola idea. Res de substancial. En particular Trias, que no té programa. Com entre 2011 i 2015. Res més enllà de la seva simpatia i de presentar-se com a víctima per la malifeta que certament va patir.

Per si no fos prou, a Trias (i ara a Joana Ortega) se’ls escapa fàcil que és Collboni la seva prioritat a l’hora de pactar. El mateix que va cuinar l’acord amb Valls per fer alcaldessa Colau. I a la banda, escalfant, ja tenim el PP de Sirera deixant la porta oberta a investir Trias (o Collboni), emulant Valls contra Maragall. Trias afegeix, per reblar el clau, que si guanya Collboni (o Maragall, diu, per quedar bé), es compromet a votar-lo. No ho diu tot. Però aquí hi ha la torna de la Diputació. PSC, PSC i més PSC. Que és pel que treballarà l’escuder de Puigdemont, Rius, que torna a l’Ajuntament a vigilar l’hort per si Trias es despista.

La novetat dels darrers trackings és que Maragall ja ha empatat Collboni. Que Colau es manté estable. Però no puja. I que Trias necessita més benzina (la dels cotxes que no contaminen) per guanyar.

Hi ha novament partit a quatre bandes, cert. Amb la possibilitat creixent que Colau torni a guanyar gràcies a un anticolauisme que genera anticossos. I l’alcaldessa ho sap i ho explotarà a fons fins a final de campanya. Trias és aigua beneita per a les seves aspiracions.

Aquest desfici dels il·lustres de la ciutat de posar i treure alcaldesses ja s’ha revelat com un despropòsit. Però també és sabut que l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. Que no sigui que al final als beneïts partidaris de Trias els hi acabi per caure la dièresi.