Vaig llegir, fa un parell de dies, en aquest diari, que Podemos proclamava, ben cofoi, que tombaria la delegació de competències en immigració a Catalunya. Deia el comunicat: “ens oposarem a aquesta llei racista”. Com bé sabem, les majories actuals al Congrés espanyol són tan fràgils que un sol ‘no’ del bàndol del govern implica la fi de qualsevol projecte. Tot apunta, així doncs, que tampoc no hi haurà delegació en immigració (la llista dels ‘tampocs’ comença a allargassar-se perillosament). Just aquest matí, llegeixo, també aquí, que el canceller alemany, Friedrich Merz, després de reunir-se amb Sánchez, es mantenia ferm a l’hora de no donar suport a l’oficialitat del català a la UE. És a dir, també la tombarà, ja que, per aprovar-la, cal, no una majoria, sinó la unanimitat. Ens ha deixat, però, Merz, unes engrunes d’esperança: tal vegada la intel·ligència artificial (IA), diu, erradicarà el problema de la torre de babel lingüística de la UE. Quan ja no calguin traductors humans, ja ens plantejarem si el català hi entra. Cada vegada tinc més la sensació que no és que estiguem dipositant excessives esperances en la IA, sinó que hem descobert (ho ha fet ja, per exemple, en Merz) que pot ser emprada com a argument polític per eludir qüestions polítiques més o menys molestes i xutar la pilota cap endavant: "és massa complex abordar-ho humanament, ja ho farà la IA". A la guerra ja ha passat: ja no la fan persones, sinó els drons.

Ben mirat, ja hi estem acostumats, els catalans, que ens tombin les coses, començant per les institucions: ¿recordeu el Decret de Nova Planta d’en Felip V (corria l’any 1716), la derogació de l’Estatut per en Franco (aquí saltem fins al 1938) o el 155 (sí, el del 2017)? De fet, els estatuts ja ens els han tombat un parell de vegades abans fins i tot que no arribessin a néixer: el de Núria del 1932 (el que va tombar Franco) ja l’havien tombat (retallat, per ser precisos) abans els republicans al Congrés espanyol, en un majestuós preludi de les dues grans retallades (una també del Congrés i l’altre del Constitucional) a què se sotmetria, ja en temps més recents, l’estatut de 2006, la mare dels ous d’on som ara.

Però em vull referir, avui, a com ens tomben, també, les coses ‘petites’. L’amnistia, per exemple, la cirereta del pacte que sosté l’actual govern espanyol, l’estan tombant força els tribunals espanyols. No els agrada. Ja n’he parlat altres vegades. L’autonomia del Parlament català la va tombar, manta vegada, el Tribunal Constitucional en els temps més intensos, i ja remots, del ‘procés’: no el deixava, ni tan sols, reunir-se, deliberar o elegir un president de la Generalitat! On s’és vist, això! El Constitucional és el gran mestre, tot sigui dit, de tombar-nos les coses: mirem, si no, les lleis d’habitatge. I tantes altres! No ha romàs immune als tombaments, tampoc, la competència de les institucions catalanes per regular el català a les escoles: això ens ho està tombant, en un prolongat estira-i-arronsa entre el legislatiu català i el judicial, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: s’ha entestat que hi hagi, a les escoles, i en contra de la voluntat de qui hauria de decidir-ho (el Parlament), un mínim del 25% de castellà. Per cert, nota al marge: ningú no li ha dit que el percentatge real d’ús del castellà ja és, a la realitat escolar, molt més alt?

De poder per a aprovar normes i endegar projectes, no en tenim massa, això és cert, però per a tombar coses, ens en sobra. Us sona l’aritmètica parlamentària?

Ja ho tenim, això, els catalans, de fer-nos els màrtirs. Sempre ens queixem dels altres. Aquí em queixo, per exemple, que ens ho tomben sempre tot! Mirem-nos, però, també, el melic: nosaltres mateixos, quan no ens ho tomba altri, no vacil·lem un instant a ‘autotombar-nos’ els projectes. Seria excessiu, aquí, posar l’exemple d’octubre del 2017? O no? En qualsevol cas, un dels trets més marcats del processisme català rau en fins a quin punt els seus principals protagonistes polítics es miren més entre si, de reüll, per veure què li poden tombar a l’altre (com el poden fer entrebancar), que no pas endavant per veure què es pot fer, conjuntament, per un suposat projecte comú, del qual se’n parla més que no s’actua. És aquest, segurament, l’únic motiu pel qual pot ser positiu que, per un temps, la Generalitat sigui gestionada des de fora.

Però tampoc ens autoflagel·lem en excés: la majoria dels clatellots ens arriben de fora. Quina serà la pròxima competència, projecte o institució que ens tombaran? És difícil de predir. Quins nervis! Quina expectació! Em jugo tres pèsols que en un parell de setmanes, a tot estirar, sortirem de dubtes. També diré, però, que potser ja n’hi ha prou de ser sempre els tombats. Deixem per una vegada, per uns instants, de ser els pagafantes de tothom. Per què no els tombem alguna cosa, a ells? De poder per a aprovar normes i endegar projectes, no en tenim massa, això és cert, però per a tombar coses, ens en sobra. Us sona l’aritmètica parlamentària? De coses susceptibles de ser tombades, n’hi ha un reguitzell: lleis, governs... Però, és clar, això és ja la política. Massa complicada per ficar-s’hi. Potser ens ho resoldrà, en un futur, com diu en Merz, la intel·ligència artificial. Mentrestant, esperem. Observem aquest fabulós espectacle. Que de masoquisme en sabem un pou, també.