A Catalunya s’han emès set missatges ES-Alert en els darrers quaranta dies. Aquest control sobre la vida dels catalans perpetrat amb un sol missatge —fins i tot quan una alerta territorialment homogènia es fa arbitrària—, aquesta presència i capacitat del que és públic de condicionar la vida privada, contrasten amb l’absència del president Illa aquest últim mes. I amb la manca absoluta de transparència que ha orbitat l’absència del president Illa fins que no se n’ha anunciat la progressiva reincorporació. D’ençà que la malaltia li va impedir d’exercir les seves funcions, el país ha encadenat situacions caòtiques i excepcionals que tots plegats correm el perill de fer passar per norma. El govern de la Generalitat s’ha revelat més que mai com una administració ineficient, en què no només sembla que el poder polític no hi té cap mena de poder real, ans tampoc ha de guardar les aparences del símbol del poder. El nostre és un país que ara mateix funciona en mode automàtic, i sense els contrapesos de la política, atrapats en aquest sistema d’inoperàncies calculades i obediència ciutadana, cada mancança estructural està destinada a perpetuar-se també automàticament.

La falta d’oposició real, el desencantament fruit del procés, la pèrdua progressiva de credibilitat de les institucions o la frustració acumulada —vehiculada a través del boc expiatori de la immigració— són causes i conseqüències de la premissa que avui, implícitament, vertebra la vida política del país: sembla que ningú es creu que res pugui ser veritablement transformat. La paràlisi és una barreja de conformisme, de resignació i de replegament. En el cas dels catalans, que no són tots els ciutadans que viuen a Catalunya, de fons també s’hi sent el xiuxiueig que, mentre el país visqui subjugat al jou espanyol, les institucions catalanes no tenen cap mena de poder efectiu sobre les urgències del país. Així les coses, sent aquest l’estat d’ànim de la ciutadania, fins i tot els qui s’hi dediquen i en viuen han renunciat a canviar res des de la política. 

Mentre el país visqui subjugat al jou espanyol, les institucions catalanes no tenen cap mena de poder efectiu sobre les urgències del país

No sabria si dir-ne paradoxa o peix que es mossega la cua, però la inoperància de la política és còmoda per als poders públics perquè, anestesiant-los, desprèn els electors de poder. El missatge que ha enviat la gestió dels socialistes —sobretot— aquest últim mes és que el sistema de què ens hem dotat col·lectivament per a governar-nos no té cap mena d’utilitat real per a la col·lectivitat, que participar-hi o no participar-hi no fa cap diferència i que, en conseqüència, tant hi fa si el govern és d’un color o n’és d’un altre. Tant hi fa, de fet, si després de constatar la magnitud de la ineptitud del govern dels socialistes, continuen manant ells, perquè governant com si no tinguessin cap responsabilitat ni cap poder sobre totes aquelles qüestions que volen una resposta política, fan que prengui la idea que les qüestions que volen una resposta política formen part d’un pla en què ells no poden incidir. Així, alimenten un marc en què no només no se’ls ha de fiscalitzar, sinó que, conscientment o inconscient, se’ls acaba exculpant. 

Que el govern dels socialistes era de gest autoritari ho sabíem abans que comencessin a governar. Salvador Illa és president perquè va haver-hi porres, i presó, i exili, i 155. Salvador Illa ha guanyat el joc valent-se de la dominació espanyola per adulterar-lo: l’erosió del sistema democràtic és l’externalitat que l’estat espanyol sempre considera assumible i necessària per a retenir Catalunya. Ara l’erosió i l’autoritarisme són tous i inofensius, pràcticament se’ns fan imperceptibles. Però l’actitud de resignació, de renúncia i de replegament dels ciutadans és el que els fa bons subjectes per a obeir sense qüestionar, i per a desistir de la política, fet que hi perpetua els mateixos que han col·laborat en la resignació, la renúncia i el replegament. Els socialistes s’aprofiten de l’atmosfera en què sembla que res no es pot canviar perquè res no canviï, tampoc el fet que són al govern.