Tinc molta pressa

Què se n’ha fet de fer-la petar una estona llarga amb algú (un amic, un conegut o algú que acabes de conèixer…, tant és), gaudint de la conversa i sense mirar el rellotge —o el mòbil, si ens situem en el moment present— ni manar la pressa al teu interlocutor perquè tens tres-centes coses a fer després (com si tinguessis una vida molt interessant la complexitat de la qual ningú pot arribar a entendre, ni tan sols tu mateix)? Vas pel carrer, et trobes algú i no hi ha absolutament ningú —ningú!— que no et digui que té pressa. Tota aquesta història que les màquines i la IA ens traurien hores de feina i que tothom estaria molt més tranquil i relaxat per poder gaudir de la vida, de la família i dels amics, què era, una mentida més grossa que la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017? Deixar-nos substituir per les màquines i la IA —i en el cas de l'1 d’octubre de 2017, deixar-nos apallissar— no ha servit, no serveix ni servirà per a res? Estem fent el préssec? Bonica expressió, que em fa pensar que ara em vindria molt de gust menjar-me un bon préssec d’aquells d’abans, dels que tenien gust de préssec —no com els d’ara, que tenen gust de tot menys de préssec—, però tinc molta pressa, perquè després d’escriure l’article he de fer moltes coses (tinc una vida molt ben parida, sabeu?) i no tindré temps de fer-les i aniré a dormir tard i entraré en una voràgine d’estrès inacabable que…, ep!, espera, que m’estic convertint en allò que venia a denunciar en aquest article. Calma, a poc a poc i amb bona lletra.

La gent fa tres-centes activitats al dia, a més a més de les necessàries per sobreviure, per no pensar

On era? (perquè, per als que no ho sapigueu, una de les conseqüències de l’estrès és que perds la memòria) Ah, sí, ja me’n recordo!, parlava de la pressa! No cal haver estudiat psicologia, però sí haver-se analitzat amb un bon psicoanalista, per entendre que hi ha molta gent que fa tres-centes activitats al dia, a més a més de les necessàries per sobreviure, per NO PENSAR. La gent vol tenir pressa (encara que digui que “Tant de bo tingués més temps per descansar i fer coses amb els meus!”) per no tenir temps de parar-se a pensar en si mateixa i en qui és realment. És una constatació més òbvia que que la llengua pròpia de Catalunya és el català. Si algú realment volgués tenir temps per a no fer res, per badar, per mirar les musaranyes o per estar a la lluna de València, no faria tres-centes —i em quedo curta— activitats al dia. Així de senzill.

I per què ens fa tanta por, en general, fer-nos preguntes, qüestionar-nos i mirar-nos al mirall —metafòric, òbviament, però una mica literal, també, perquè les nostres emocions s’acaben inscrivint al nostre cos i rostre— més de tres segons? Ai, no, perdoneu, és que encara soc molt innocent, segur que teniu molta pressa i ja deveu haver saltat a la següent frase per no pensar ni aprofundir gaire —o gens— en el que estic dient; que, val a dir, és el pal de paller de la felicitat. No hi ha persona més cega que aquella que no vol veure la realitat (perquè no té temps, òbviament!). I no hi ha res que interessi més al capitalisme i a la societat de consum que que la gent vagi estressada i no tingui temps de pensar per què consumeix per sobre de les seves possibilitats i per què compra coses totalment innecessàries per al seu benestar. I ara me’n vaig corrents que he quedat amb un amic per dir-li que tinc pressa i que no em podré quedar gaire estona perquè després he d’anar a comprar i dir-li, a la dependenta, que s’afanyi a atendre’m perquè si no faré tard a l’otorrinolaringòleg…