Miguel Díaz-Canel, després de dos anys d'estar en boca de tothom per rellevar Raúl Castro a Cuba, finalment s'ha erigit com a president dels Consells d'Estat i de Ministres cubans. Nominalment, això significa que esdevé cap d'Estat i màxima figura del règim, però en realitat segueix sent el número 2 darrere de Raúl Castro. I això, precisament, és el que tots dos homes volen.

Díaz-Canel és, vist com ha actuat fins ara, més fidelista que Fidel. Ha jurat i ha declarat als quatre vents la seva lleialtat a la Revolució i ha promès continuïtat en la lluita contra “la influència malèfica de l'imperi americà”. És un home tranquil i pausat que va néixer i créixer a Villa Clara, una província més aviat rural, allunyada de l'Havana, i on les històriques desigualtats econòmiques i socials d'abans de l'adveniment de Fidel Castro donen a la Revolució un aire místic que ha perdut en indrets més urbans.

Díaz-Canel en realitat segueix sent el número 2 darrere de Raúl Castro. I això, precisament, és el que tots dos homes volen

I així, tot i que romandre sota l'aparent tutela de Castro pugui semblar humiliant, o castrant, la situació afavoreix molt Díaz-Canel, i ell ho sap. Normalment, els nous líders en països autoritaris són molt dèbils al començament del mandat, ja que altres elements dins el règim, i sobretot dins l'exèrcit, poden veure la seva oportunitat i llançar un alçament. I més si el nou líder és un polític civil dins un Estat amb un fort poder militar, com és el cubà. Els taurons oloren sang en qüestió de segons, i Cuba es troba massa delicada per suportar ni una mossegada d'inestabilitat. La presència de Raúl virtualment assegura que això no passarà, i que aquells que ara callen seguiran callant uns anys més.

L'esperança de Raúl Castro i el seu cercle íntim és que Díaz-Canel aconseguirà consolidar-se en el poder durant aquest temps, i a la vegada soldar la línia continuista del nou líder. Serà difícil per al president novell fer un cop de timó brusc si el seu capital polític es fonamenta en la continuïtat de la Revolució com l'hem viscuda fins ara. Per tant, la jugada mestra del poder cubà actual és atorgar la presidència prematura a un nou actor de confiança a canvi de consolidar-se gràcies a la línia clàssica del règim. Si tot li surt bé a Castro, Diaz-Canel quedarà com a líder real d'aquí a uns anys amb un cercle eminentment castrista, i amb poques opcions de virar cap al capitalisme o, menys encara, cap a la democràcia occidental. Almenys fins que un xoc extern o un nou paradigma inesperat destroni l'ideari revolucionari, sigui aviat o d'aquí a segles.

El primer test de veritat vindrà quan mori Raúl Castro. Només llavors coneixerem si hi ha forces obscures dins del règim que volen canvi, i si aquestes són correspostes per una part suficientment important del poble que també anhela un nou rumb. Amb la informació que hem recopilat els darrers anys els especialistes, la previsió és que aquells que esperen un canvi radical a l'illa, ara o en un futur pròxim, poden treure un cigar Montecristo de l'humidificador, una ampolla de rom de l'armari, i seure còmodament en una butaca a esperar. La línia dura del règim i l'anti-imperialisme sempre han arrelat entre una majoria, i la nova generació observa prou canvis en positiu com per seguir creient en aquesta Revolució peculiar i mutant. Per bé o per mal, creuen en ella. Malparlen, però la viuen. Si Díaz-Canel manté la mateixa combinació de flexibilitat i mà dura que van mostrar els Castro durant dècades, tindrem Revolució per a temps.

Joan C. Timoneda és professor de Ciència Política de la Universitat de Maryland (EUA)