Fa temps que el Senat es va desnaturalitzar per ser una cambra d'oposició, de ressò, que en lloc de fiscalitzar el govern espanyol —en una doble volta que ja exerceix el Congrés— reprodueix la dinàmica televisiva de PP contra PSOE i viceversa. L'esquerra pretén disputar aquest control amb el pacte entre PSOE i Front Ampli, amb Podemos i ERC fora del pacte. Santiago Abascal va reaccionar a la jugada amb un acord més polític que legislatiu, previ control de la renovació del Tribunal Constitucional. Per primera vegada en democràcia, el PP renuncia a presentar-se en totes les circumscripcions. Més enllà de l'enginyeria electoral, importa d'on es retira. Guipúscoa, Girona i Tarragona. País Basc i Catalunya, precisament les comunitats on els populars necessiten reconstruir relacions amb els nacionalistes i frenar el retrocés davant les marques ultres.
Mentre Feijóo cedeix candidatures, Abascal amplia el seu discurs i els seus nínxols de vot. Ara reivindica la "identitat catalana" davant el "califat islàmic". Vox, que ha fet bandera de la unitat d'Espanya, adapta la seva dialèctica per competir amb Aliança Catalana, també per davant del PP en les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). Abascal vol captar aquests votants; mentre Feijóo accepta compartir protagonisme per sumar escons sense ampliar el seu marge. El pacte no només ordena les llistes al Senat. També evidencia qui està disposat a cedir i qui pot convertir l'aliança en una oportunitat per créixer.
El PP perd perfil propi i autonomia amb l'acord del Senat, en una campanya en la qual Vox busca mimetitzar-se amb els populars mentre Feijóo no troba el seu lloc. Renuncia al vot útil i als votants que rebutgen Vox, però també dona un al·licient als qui prefereixen la versió més dura de la dreta i ja no veuen cap cost en votar Abascal quan la suma permet governar. Si el PP pacta amb Vox en plena campanya, per què els seus votants no triaran directament Vox? Al marge de l'estratègia del govern, Vox no creix perquè Pedro Sánchez ho prefereixi. Ho fa perquè aquest votant no troba incentius per anar-se'n al PP.
Feijóo no es juga la Moncloa, sinó el seu lideratge al PP i el control de la dreta, a les portes d'un cicle geopolític especialment complex. En aquesta pugna, cedeix terreny a Vox, competeix pels votants que ja té i mobilitza l'esquerra
Dos exemples de les últimes hores. L'error sobre les pensions ha desgastat més el PP. Amb les dones, més del mateix. Feijóo va anar a la SER, amb prop de quatre milions d'oients de perfil liberal, i tenia fàcil prometre que no els fallaria com ha fet el govern espanyol amb casos com el del "només sí és sí" o Ábalos. Però va optar per qüestionar l'avortament i l'eutanàsia i suprimir el Ministeri d'Igualtat per enviar-los a "fer altres coses". Tampoc ha sabut posicionar-se davant elsaldarulls violents de dissabte a Barcelona. En lloc de fer una bona lectura d'aquest mirall francès, amb un vandalisme inèdit organitzat des de comptes anònims de TikTok, ha tornat a assenyalar Sánchez. Un missatge ineficaç per repetit. Els errors de Feijóo no beneficien directament el PSOE, però tampoc amplien l'avantatge del PP.
El PP ha renunciat a una campanya macronista sense fer números. Entre les eleccions anteriors i les últimes, Vox va créixer 8,7 punts a Extremadura, del 8,1 % al 16,9 %; 6,6 a Aragó, de l'11,2 % al 17,8 %; i 1,3 a Castella i Lleó, on ja partia d'un 17,6 %. Només Juanma Moreno va aconseguir contenir el seu avenç amb una campanya centrista i de confrontació directa amb Abascal. A Andalusia, Vox amb prou feines va pujar tres dècimes, del 13,4 % al 13,8 %. Moreno va perdre la majoria absoluta, però va fer minvar el seu soci. Feijóo ha decidit no seguir aquesta via, malgrat les crítiques que rep des de l'esquerra i la dreta.
Feijóo no es juga la Moncloa —tret d'un cigne negre, sembla fet—, sinó el seu lideratge al PP i el control de la dreta, a les portes d'un cicle geopolític especialment complex. En aquesta pugna, cedeix terreny a Vox, competeix pels votants que ja té i mobilitza l'esquerra. Totes les enquestes situen l'esquerra lluny de poder governar. Amb un avantatge competitiu semblant, el PP està més pendent dels mems i els deepfakes que de construir una alternativa de govern a l'altura del moment polític. Emocionats amb el seu community manager, aprenent de la pitjor versió d'Óscar Puente, que erosiona la marca del partit sense moure la intenció de vot. Com si a Gènova 13 paguessin la projecció de la pel·lícula mentre Vox s'emporta la recaptació de les entrades i les crispetes.