El resultat de la primera volta de les eleccions franceses ha tornat a situar el debat polític en la dualitat entre autoritarisme o democràcia. Aquesta és avui la gran divisió al món. S’ha atribuït la culpa del creixement de l’extrema dreta, principalment, a les esquerres, però, si situem el debat en aquest àmbit, són tots els partits tradicionals els responsables que hàgim arribat fins aquí. El problema és que aquests partits són percebuts com a organismes que es preocupen més dels seus problemes interns i de les seves pugnes pel poder que dels problemes dels ciutadans. I quan els ciutadans es troben davant de problemes, molts dels quals, per cert, tenen com a protagonistes els joves ―atur, precarietat laboral, problemes d’accés a l’habitatge― s’abonen les condicions perquè apareguin líders i formacions que davant de problemes complexos ofereixen solucions senzilles. Mal negoci, com hauríem de saber, perquè són hereus dels qui han portat Europa i el món als seus episodis més foscos. Però seria massa reduccionista buscar les causes en els vells partits de cada país. Perquè aquesta és una tendència global. Que també té les causes, efectivament, en l’augment de les desigualtats, amb grans sectors de població a cada país que se senten ignorats i menyspreats, i països sencers que també se senten així. Però no només. També hi ha un sentiment d’ignorància i menyspreu en la superioritat moral dels valors del que s’ha anomenat WEIRD (occidentals, educats, industrials, rics i democràtics). Estrany, en l’acrònim en anglès.

Ignoro si un cinturó democràtic és la millor solució. De fet, la millor solució és que els partits tradicionals tornin a ser eines que solucionin els problemes de la gent o, almenys, els intentin fer la vida millor

S’ha proclamat com a solució per frenar el nou autoritarisme que hi hagi un cinturó ―uns li diuen sanitari, però hauríem de dir-li democràtic― que consisteix que l’extrema dreta no pugui governar a les institucions. Cosa que a Espanya s’han saltat a la mínima, amb Vox governant l’autonomia més extensa, la de Castella i Lleó. No és gaire estrany, tenint en compte que, com a cada país, aquest moviment té unes particularitats a Espanya. Aquí es blanqueja el nou feixisme per motius històrics. Abans estaven al PP, ara estan a Vox, però no han marxat mai, perquè la Transició els va permetre mantenir-se en el poder com si no hagués passat res. De fet, Espanya està més dividida políticament que Catalunya perquè encara hi perviu allò dels blaus contra els vermells. Motiu pel qual, per exemple, mai es va ensenyar la Guerra Civil a les escoles. Motiu pel qual, per exemple, en un país amb una ficció televisiva d’una qualitat altíssima, no es fan sèries sobre la Guerra Civil. L’últim exemple el tenim amb la cancel·lació per part de Movistar de la sèrie sobre la Guerra Civil de l’aclamat Rodrigo Sorogoyen. Més de 80 anys després no se’n pot parlar amb normalitat, perquè, en realitat, no han passat 80 anys.

Independentment del que hagin decidit a Castella, ignoro si un cinturó democràtic és la millor solució. De fet, la millor solució és que els partits tradicionals tornin a ser eines que solucionin els problemes de la gent o, almenys, els intentin fer la vida millor. Una cosa que, com hem vist, en el món actual, difícilment es pot fer a escala local. La solució ha de venir globalment. Però ha de començar per cada racó del món. Els neofeixistes són capaços de coordinar-se, també ho haurien de ser els defensors de les democràcies liberals. Fa un temps, el món semblava que s’unia, també en un conjunt de valors universals. Ara el món està divergint i han sorgit moviments contra la globalització, arran de la crisi del 2008, a dreta i a esquerra. Hem arribat a una rivalitat econòmica i política que ha acabat sent cultural. I en aquesta batalla cultural, les democràcies han de fer veure que els líders autoritaris no estan preocupats per reconeixement de tots els ciutadans, sinó que només són instruments per augmentar el seu poder. Però, sobretot, han de ser útils i arribar a les ments i els cors de les persones.