Adrià Soldevila, el periodista que va destapar el cas Barçagate, acaba de publicar el llibre El partit més llarg, on relata tot el que va passar als despatxos d’aquest gran ministeri que és can Barça el dia del referèndum de l’1 d’octubre. Tinc ganes de llegir-lo perquè és una evidència que el futbol, i en aquest cas particular el Barça, és un reflex de la societat o, com diu la descripció del llibre esmentat, “hi ha uns vincles històrics i emocionals que uneixen el destí del club i el de la nació”. No sé si es refereix que tots dos, Barça i Catalunya, han anat a menys des d’aquella data, amb dos presidents que potser no són els millors de la història. Però, en fi. Deia que encara no l’he llegit, però sí que l’autor ha explicat que, al final, l’opció de la directiva Maria Teixidor de jugar a porta tancada, un punt mitjà —com sempre amb Josep Maria Bartomeu— entre els qui no volien que es jugués —inicialment la directiva— i els que volien jugar —els jugadors, exceptuant Gerard Piqué i Sergi Roberto— és la que es va imposar. Així, no hi hauria sanció ni pèrdua de punts, i alhora es faria visible al món l’excepcionalitat de la jornada. Excepcionalitat que un virus ha estès a tot món, on ara es juga sense públic cada setmana. No es pot negar que el Barça és un club pioner. Ironies al marge, aquella decisió va comportar la dimissió de Carles Vilarrubí, que era qui portava les relacions amb Òmnium i l’ANC. Relacions que, explica Soldevila, no han tornat a ser les mateixes.

Va ser el referèndum de l’1 d’octubre un vicereferèndum? Un gol que no va ser, però que serveix de fonament per a una obra posterior? 

Un altre periodista —i alhora llibreter—, Miguel Ángel Ortiz, va publicar l’any passat Poesía y patadas, on recull els cent anys de relació entre futbol i literatura. I hi apareix un concepte que m’encanta: els vicegols. Wenceslao Fernández Flórez, un escriptor d’altra banda més aviat fatxa, es preguntava on anaven a parar els gols que no entraven. Deia que l’emoció no només estava en el gol, sinó en l’ocasió perduda, en aquella pilota que sortia fregant el pal quan el públic ja cridava gol. I li agradaven els sospirs del que no va ser, però va estar a punt de ser. No sé exactament si el partit de l’1 d’octubre va ser un vicepartit, perquè en realitat es va jugar, però ningú en recorda el resultat. No sé, per exemple, si el 6-1 al PSG és un vicetítol, perquè no es va guanyar la Champions, que és com no marcar gol, però potser aquell 6 a 1 és millor que un títol. Com el millor gol de Pelé... que no va ser gol.  Aquell del Mundial de Mèxic 70 en què dribla al porter sense tocar la pilota, aprofitant una passada de Tostao, però l’envia fora fragant el pal. Aquell gol no va existir. Com tampoc el que va fer des del mig del camp contra Txecoslovàquia. Són dos gols del segle que no van existir. Dos vicegols.

Té raó Wenceslao en explicar la importància dels vicegols. Pelé té una llegenda immensa darrere gràcies a dos gols que no ho van ser. I la llegenda del Barça també l’explica un partit èpic de Neymar que no va servir per guanyar un títol. En aquest sentit, va ser el referèndum de l’1 d’octubre un vicereferèndum? Un gol que no va ser, però que serveix de fonament per a una obra posterior? Encara no ho sabem. Wenceslao Fernández preferia el vicegols als gols. Deia que el que va poder ser i no va ser tenia molta més poesia que el que simplement va ser. Que els vicegols pertanyien al món de la literatura. Potser per això hi ha tants llibres dels fets d’octubre. Potser per això cada any ens expliquem moltes històries. Perquè va ser més que un gol. Va ser més que un referèndum. Ara bé, potser hi ha qui prefereix la poesia. Però perquè un gol entri, en política, a vegades cal passar-se a la prosa. Com dirien Bertolt Brecht, Golpes Bajos i el guitarrista de Late Motiv, corren mals temps per a la lírica.