Gijón. Barri mariner de Cimavella. Turó de Santa Catalina. Escultura Elogi de l’horitzó. Després de recórrer tota la costa europea buscant un espai adequat, l’arquitecte Paco Porta va suggerir a Eduardo Chillida que aquell era el lloc adequat per a la seva escultura. Una peça de formigó de 500 tones i 10 metres d’alçada que busca la relació entre l’home i el cosmos. De prop, no és prou grossa perquè s’escapi del camp visual. De lluny, queda totalment integrada al paisatge. La mida de l’home en relació amb la natura.

L’escultura representa un cos amb els braços oberts que abraça l’horitzó. Es pot veure alhora la intensitat del blau del Cantàbric i el blau del cel. En dies de calma evoca serenor. En dies de tempesta fins i tot provoca por. I dins, pots sentir la remor del mar. Tot és a la nostra imaginació. Segons el mateix Chillida, la intenció de l’estructura era “el límit per mirar el que no té límits”. Per mirar el que vols, en definitiva.

La gent de Gijón hi veu el vàter de King Kong, que és com es coneix l’escultura de manera popular. Sobre noms, tampoc hi ha límits. Encara que siguin políticament incorrectes. A Terrassa hi ha “la corba del fill de puta”. Estava mal peraltada. Hi havia molts accidents. És el que té l’espai i del buit, la idea que van treballar també genis tan diferents com Alexander Calder o Pablo Picasso.

L’espai buit, la imaginació, veure el que vols, el poder suggestiu per a la ment

L’espai buit, la imaginació, veure el que vols, el poder suggestiu per a la ment. I això és el mateix que han treballat els ciutadans russos que han protestat contra la guerra. Alguns, la notícia ha fet la volta al món, han estat detinguts per portar pancartes en blanc.

Però el que passa és que igual que amb l’obra de Chillida, on pots veure el mar, però també el vàter de King Kong, els censors russos, l’autoritarisme, hi han llegit proclames contra la guerra i contra Vladímir Vladímirovitx Putin. Com si fossin les de l’editora de la secció d’internacional del Canal 1 Marina Ovsianikova.

A Catalunya en sabem una mica de censura. Hi ha hagut sentències en contra de polítics que han penjat pancartes als balcons amb proclames que no agradaven als censors autoritaris. Vist que els censors ja tenen la mirada entrenada per llegir coses que troben molt gruixudes en un paper en blanc, és una llàstima no haver-hi pensat abans. Una pancarta en blanc al Palau de la Generalitat era una resposta molt bonica.

Però mai és tard per provar-ho. En lloc de treure gràfiques en els debats de les teles, els candidats poden treure cartells en blanc. I que cadascú hi llegeixi que vulgui. El mateix Gabriel Rufián, quan li preguntin per Junts per Catalunya, pot aixecar un full en blanc. A partir d’ara hi llegirem que són uns senyorets que juguen a James Bond. I els de Junts poden respondre amb el seu propi full en blanc. No ens costarà gaire imaginar què es diuen. Ja ho saben. S’assemblarà més al vàter de King Kong que a un elogi de l'horitzó. Cada vegada menys compartit, per cert.