Confesso que volia escriure un article crític amb el president Torra. Però ja n’hi ha tants que s’hagués hagut de titular Aquest és un altre article crític amb Quim Torra. Francament, seria poc original. Ja s’ha dit des del foc amic i el foc enemic al president que aquesta ha estat la seva setmana horribilis. Que s’ha carregat de cop la vaga de fam d’alguns dels presos, que ha tornat a posar en qüestió uns Mossos que viuen en un quadre d’ansietat i que li ha amargat a qui el va proposar com a vicari la presentació del Consell de la República, invocant una via eslovena que, per molt que els morts els posessin els serbis, trenca una norma no escrita de fugir de res que s’assembli a la balcanització que esgrimia lord Voldemort Aznar.

Setmana horribilis que, de passada, complica el desgel amb l’Estat que entre Carmen Calvo i Elsa Artadi estaven teixint. I, sí, amb l’opinió publicada ofesa i la pública desconcertada, Torra va marxar a Montserrat a fer un dejuni, permetent de passada que es caricaturitzi la vaga de fam dels presos. No és senzill aconseguir tant en tan poc temps. Com tampoc va ser un encert, per cert, la Caputxinada del pont. Trobar l’equilibri entre la folklorització i la reivindicació mai havia estat tan difícil. I, sí, ja s’ha dit que Torra no és un polític, que és un activista, però que té assessors, i que la culpa no és seva, que la responsabilitat primera és de qui el nomena... Tot això ja s’ha dit.

També s’ha dit que l’arma secreta de l’independentisme és Espanya. A l’altra banda sempre n’hi ha que es passen més de frenada. La fiscalia per investigar els Mossos per una passivitat que amb el 155 i el govern de Mariano Rajoy no va incomodar a ningú. Pedro Sánchez per fer de Rajoy, i Casado per fer d’Abascal. Tots plegats per confondre la mala gestió amb saltar-se la llei, la Constitució i atemptar greument contra la integritat d’Espanya, que és el que, en tot cas, mereix aplicar el 155. I també s’ha dit, i és profecia, que les eleccions andaluses han espantat més el PSOE que la vaga de fam de Lledoners.

Valverde president de la Generalitat. I Quim Torra, entrenador del Barça

Tot això i molt més ja s’ha dit i està molt bé. El que s’ha dit menys és que, consta a l’hemeroteca, Jordi Pujol li va dir a Milan Kucan ―el president de la independència eslovena― ”el que no aconsegueixin ara, no ho aconseguiran més tard”, quan el desembre de 1990 va venir a Barcelona a explicar-li el referèndum. El que s’ha dit menys és que el procés iniciat a Catalunya el 2012 pot acabar bé. Que no hi ha res escrit, però hi ha en l’imaginari de la UTE (Unió Temporal d’Empreses) que va desallotjar el PP de la Moncloa que (amb els anys, no es pensin) es pot resoldre l’actual atzucac, amb una sortida per als presos i els exiliats (Puigdemont ha de formar part de la solució), es pot acabar fent un referèndum, sigui d’independència, sigui d’autogovern, i fins i tot pot canviar l’actual model d’Estat amb una monarquia en caiguda lliure. I, entremig, hi haurà moments de tensió. Ho veiem aquests dies i ho veurem durant i després del judici al Suprem. Però, al marge que cal jugar bé les cartes, per això calen els mateixos governs que hi ha ara, però més forts. I l’efecte Vox no és una bona notícia. Sobretot si el PSOE torna a pensar en l’elefant que George Lakoff va recomanar oblidar.

Tot aquest imaginari és tan discutible com ànimes hi ha a l’independentisme. De fet, gestionar aquesta complexitat deu ser com governar un equip de futbol. Hi he pensat veient com Ernesto Valverde ha resolt l'última crisi amb Ousmane Dembélé. El nano es va adormir diumenge i, enlloc de castigar-lo, l’entrenador del Barça el va posar dimarts de titular. Resultat: un golàs al minut 7. Segur que el francès abans va demanar perdó i que li han posat una multa que vostè i jo trigaríem anys a pagar. Però Valverde també ha gestionat altres complexitats, com ara que Messi es dosifiqui i no ho vulgui jugar tot. I entén que un equip és com un piano. Cal molta gent que el mogui i algú que el sàpiga tocar. Valverde és educat, seriós, manté una gran dignitat institucional, no té sortides de to, és dialogant, no genera rebuig, però defensa la causa (de qui el paga). És mig català, mig basc i mig extremeny. És un bon perfil. No li ha passat pel cap, amic lector, que té el perfil ideal per ser president de la Generalitat? A mi sí. I per un moment volia demanar un intercanvi amb Josep Maria Bartomeu. Valverde president de la Generalitat. I Quim Torra, entrenador del Barça. De l’exèrcit desarmat de Catalunya, com va dir Vázquez Montalban. Ho he vist. He vist la llum. Fins que m’han vingut al cap les imatges de l’últim entrenador del Barça mancat d’autoritat. L’únic professional del futbol que va ser capaç d’anul·lar Leo Messi. He vist el Tata Martino de nou a la banda. I he decidit desistir de la proposta. Al cap i a la fi, com deia Bill Shankly, alguns creuen que el futbol és només una qüestió de vida o mort, però és molt més important que això.