Alcarràs és el renec en català. Els nens jugant a l’aire lliure fent “pinyau, pinyau”. És la nostàlgia d’aquells estius. És una llum. És neorealisme. Una ficció documental. L’amor per un ofici i per la feina, que no són sempre el mateix. És la terra. Als pobles, la gent camina amb els peus ancorats. A la ciutat, la gent levita. Fixeu-vos-hi. Alcarràs és el camp, els préssecs, el rebost de Catalunya. És un dilema moral. Vides individuals dins d’un caos col·lectiu que és un ordre. És la família extensa. Són els dinars i els sopars d’estiu a l’aire lliure. És tot això. Però, no ens enganyem, Alcarràs és el que diu el seu argument. Una família a punt de fer la seva última collita perquè l’amo de les terres hi vol posar plaques solars. És un món que se’n va.

I no és ficció. Ignis (del madrileny Antonio Sieira i amb el suport financer de la família Sarasola, de llarg historial de relació amb el poder del PSOE i el PP) i Solaria (presidida per Enrique Díaz-Tejeiro, una de les persones més riques d’Espanya) tramiten unes quantes plantes en centenars d’hectàrees a pocs quilòmetres del poble. Un fet que genera un debat més enllà de la pantalla. Santiago Vilanova, autor de L’emergència climàtica a Catalunya, argumenta que Alcarràs és un dels municipis amb les capes freàtiques més contaminades pels nitrats per culpa d’una explotació intensiva de les granges de porcs i dels cultius. I que els camps solars previstos, que tenen el suport de l’alcalde, Jordi Janés (Junts per Alcarràs), han de resoldre el problema del finançament local (que asseguren que es destinarà a mantenir els 220 quilòmetres de camins del terme i a rebaixar l'IBI rústic), crear una planta de compostatge de purins, descontaminar sòls i rehabilitar la Casa Montagut, del segle XVIII, com a centre d’investigació sobre energies renovables. Vilanova subratlla que no són plaques que s’hagin d’instal·lar en un camp de presseguers. Argumenta que amb la vigent llei catalana d’energies renovables, el cas de la pel·lícula és impossible.

La pel·lícula fa un crit d’auxili per a una pagesia que es mor pels baixos preus, pels terratinents que ho compren tot, per les cadenes d’alimentació que paguen poc i per la competència de les plaques solars, que donen més euros que la fruita.

En canvi, Anna Gomez, subdirectora del diari Segre, ha dit que la pel·lícula fa un crit d’auxili per a una pagesia que es mor pels baixos preus, pels terratinents que ho compren tot, per les cadenes d’alimentació que paguen poc i per la competència de les plaques solars, que donen més euros que la fruita. De fet, són uns projectes molt discutits per part d’ajuntaments i veïns afectats perquè les línies elèctriques d’alta i molt alta tensió que hauran d’evacuar l’energia que generin les plaques fotovoltaiques travessaran uns quants municipis i desenes de terrenys de petits propietaris. La Generalitat manté que exigeix millorar la integració ambiental, paisatgística i territorial com a condició per autoritzar-les: protegir un corredor natural a la zona i soterrar la línia elèctrica.

L'alcalde defensa que les plaques solars tindran poc impacte visual i paisatgístic, perquè no trencaran el mosaic agrícola, estaran clavades a un metre i mig de terra i es preveuen acords amb ramaders perquè les ovelles pasturin dins el recinte. Els terrenys pertanyen a un únic propietari, el gegant carni Vall Companys, que hi conrea panís. Potser el debat no està entre préssecs i plaques solars o entre agricultura i renovables, sinó sobre com harmonitzar les dues coses. Però, sobretot, com fer bé les dues coses. Millorant la vida dels pagesos, preservant el paisatge, la vida i el medi ambient i fugint de bombolles que només enriqueixen grans empreses, que ni tant sols són catalanes. El perill sempre és privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues, en lloc de repartir les oportunitats. Són els ulls que ens ha obert un Os d’Or.