El president Quim Torra va anar ahir a Can Basté i, més o menys, va explicar que “vivim en una autonomia jurídica, on hi ha una República declarada, però no feta efectiva, però que s’està tractant de fer efectiva, però amb un govern que actua amb les competències de l’Estatut ―retallat, afegiria jo―, per tant, actuant com una autonomia, però mirant de fer efectiva la República, per tant, treballant perquè Catalunya pugui ser independent ―ja veurem com, va afegir el president i afegiria jo― sense descartar cap via democràtica i pacífica”. Més clar, l’aigua, no?

El president Torra, que intenta parlar més clar que els polítics professionals, només va tocar l’Stradivarius quan se li va preguntar què pensa fer quan hi hagi la sentència del Suprem sobre l’1-O. La resposta va ser que anirà al Parlament amb una proposta sota el braç perquè es voti. Però el violí va arribar quan va ser preguntat sobre quina proposta. Fer efectiva la República? I si la proposta és aquesta i el president de la cambra, Roger Torrent, no la vol sotmetre a votació per evitar tornar a començar amb les presons i els exilis, culpar ERC de traïció i anar a eleccions amb aquest marc? O la proposta ha de ser consensuada prèviament per la voluntat del president d’exercir de Super Glue-3?

I aquesta és la clau. És el que volen saber els ciutadans. Fa només 10 anys, els independentistes eren el 15%. Ara són la meitat. Hi encara hi són. No han marxat. El catalanisme tenia l’Estatut com a mínim comú denominador. Ara el catalanisme s’ha gibaritzat ―tot i els esforços de resistència de part del que queda dels temps de la guerra freda PSC-CiU― i el corrent majoritari és l’independentisme. La gent hi és. Però es pregunta què ha de fer per no haver d’aprendre’s la impossible definició de Quim Torra i anar-se’n a casa desesperada. I, per tant, si els dirigents, si els partits, volen que la gent no marxi, han de consensuar un mínim comú denominador. Tornar a establir una estratègia. I no només una resposta al judici, sinó més enllà. Encara que hàgim de tornar fer servir el concepte de full de ruta.

Si els dirigents, si els partits, volen que la gent no marxi, han de consensuar un mínim comú denominador. Tornar a establir una estratègia

El dirigent polític que ha fet la proposta més potent és l’enemic públic número 1 de l’Espanya que José María Aznar va començar a imposar fa més de 20 anys: Arnaldo Otegi. Otegi parla d’un gran pacte dels independentistes de tot l’Estat que vagi de Bildu i la CUP al PNB i el món convergent per confrontar-lo a l’Espanya de matriu castellana i fer possibles canvis en profunditat. Però perquè hi hagi aquest gran pacte que permeti confrontar l’Espanya del tripartit de dretes amb l’Espanya que vol obrir un procés constituent sense cap renúncia, el primer que han de fer uns i altres és posar-se d’acord dins dels seus respectius països, cosa que no passa ara ni a Euskadi ni a Catalunya. I, en aquest sentit, on urgeix més una clarificació és dins del món convergent, on hi ha la batalla de la sopa de lletres entre un PDeCAT que es resisteix a morir, l’interregne de Junts per Catalunya, i una Crida que es resisteix a néixer. Però cal també un mínim d’estratègia entre la resta de sigles també per coordinar una internacionalització, aprofitant que la lluita pels drets civils i polítics s’entén més al món que la voluntat d’una regió rica de marxar d’Espanya, que és el que havia venut la diplomàcia espanyola. Si cadascú truca a la porta pel seu compte, els diran que primer es posin d’acord entre ells.

Només si entre Lledoners, Waterloo, les primeres neus de Ginebra i els relleus institucionals es posen d’acord, serà possible que la resposta a la sentència, que ha de ser política, sigui avalada per una majoria del Parlament. Altrament, portar una proposta que no compti amb aquesta majoria, només porta a unes eleccions. Però més enllà d’això, només trobant un nou mínim comú denominador ―i explicitant-lo― evitaran empetitir la base, que és el contrari que eixamplar-la.