El Tribunal Constitucional ha donat la raó al raper César Strawberry i ha anul·lat la condemna d’un any de presó que el Tribunal Suprem ―amb el jutge Manuel Marchena al capdavant― li va imposar el 2017 per un delicte d’enaltiment del terrorisme per sis piulades a Twitter dels anys 2013 i el 2014. La resolució admet els aspectes reprovables dels tuits ―com ara que el feixisme d’Esperanza Aguirre li feia enyorar els Grapo―, però considera que l’imperatiu constitucional de respecte a la llibertat d’expressió impedeix extreure’n conclusions penals sense tenir en compte la “intencionalitat” de la crítica política i social.

I aquesta és una gran notícia per a la llibertat d’expressió a Espanya. I hauria d’obrir la porta a reparar el dany fet a La Insurgencia, a Alfredo Remírez o a Abel Azcona, però també a Pablo Hasél i a Valtònyc, encara exiliat a Bèlgica (i de qui el Constitucional ha rebutjat l’empara), i fins a una trentena de condemnes d’enaltiment des del 2015. Tots ells tenien també intenció comunicativa. Amb més bon gust o amb més mal gust, però feien crítica política i social. Això ja ho havia argumentat l’Audiència Nacional de César Strawberry, però Marchena va decidir que la intenció no importa, que només importa la semàntica, la literalitat. Mori la ironia. Literalitat encara que sigui un acudit, una hipèrbole o una manera de parlar. Perillosament, Marchena liquidava la retòrica, la paròdia, la provocació i, com ha escrit Miguel Pasquau Liaño, fins i tot l’estupidesa.

A Espanya hi ha separació de poders. Esclar. Per això ara que canvia el clima polític, canvia el sentit de les sentències

El que feia Marchena era molt perillós. I la justícia, més aviat de dretes, va ser la punta de llança de la persecució iniciada durant els governs de Mariano Rajoy contra rapers, tuitaires i actors. César Strawberry, detingut un matí de maig del 2015, ha lluitat sol durant anys per defensar que els seus sis tuits no eren delicte. Com ho ha fet Pablo Hasél o com o ha fet Valtònyc. Sense el suport dels grans mitjans de comunicació ―més aviat al contrari― però sí de gent com Eduardo Madina o Pilar Manjón. Strawberry no ha estat un pres polític, però ha estat un perseguit polític. Com molts altres a Espanya, sense que la intel·lectualitat i el periodisme oficial hi hagin fet gran cosa. Més aviat cap. Mori la dissidència. Això ha passat a Espanya. Al segle XXI. S’ha criminalitzat la dissidència i no només la independentista.

A Espanya hi ha separació de poders. Esclar. Per això ara que canvia el clima polític, canvia el sentit de les sentències. Esclar. Però, per si de cas torna a governar la dreta o per si de cas al PSOE no li fa falta Podemos o ERC, potser serà millor no incloure al Codi Penal l’enaltiment del franquisme. És massa perillós. Perquè a Espanya es pot utilitzar en contra de qui no s’ha d’utilitzar, quan convé políticament. Acabarien perseguint a algú que fes un comentari irònic a favor de Franco. Hem vist massa coses kafkianes. Hem vist com el delicte d’enaltiment del terrorisme, quan ETA ja no ha existit, s’ha fet servir contra rapers i tuitaires. Només ha faltat la pinça amb la llei mordassa.

Per això és inquietant el que va proposar ahir Miquel Iceta: incloure al Codi Penal l’atemptat contra la Constitució. El mateix Tribunal Constitucional ha dit que aquesta no és una democràcia militant. Que no estem en un model en què s’imposi, no ja el respecte, sinó l’adhesió positiva a la Constitució. Una democràcia militant a Espanya és molt perillosa. Si tira endavant la reforma d’Iceta, prohibiran els partits que no siguin “constitucionalistes”? Et podran jutjar per cagar-te en la Constitució?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat