Pere Aragonès ha dit a Pedro Sánchez que congela les relacions entre governs de la mateixa manera que Rachel i Ross van decidir fer un break a la seva relació. La història entre els dos protagonistes de Friends va acabar amb una infidelitat, que sembla una conseqüència pitjor que la de congelar les relacions entre governs, perquè un cop aclarit que això no implica la governança del dia a dia ―res canviarà “a nivell tècnic”― ni projectes amb tanta càrrega política com uns Jocs Olímpics o la demanda de millores en infraestructures, no sembla que aquesta congelació hagi d’implicar gran cosa més que no perjudiqui el mateix Govern. Així que l’executiu i els partits i líders independentistes fan bé de denunciar l’espionatge massiu i il·legal, presentar querelles a tot Europa i estar molt indignats, però aquesta última part em recorda aquell personatge d’Astèrix a Hispània, Pep Sopadall i Crostó, que amenaçava amb aguantar-se la respiració quan s’enfadava i s’anava posant vermell. No sigui cas que algú no cedeixi i el noi s’acabi ofegant.
ERC ho ha fiat tot a una negociació amb el PSOE. A una taula de diàleg que ha de portar, ho va reiterar ahir Aragonès, a un referèndum pactat. Un referèndum molt difícil, per no dir impossible
És ERC qui té la principal arma de pressió sobre el PSOE. Els seus vots al Congrés. L’estabilitat parlamentària dels socialistes. Retirar-la, més enllà de votacions puntuals que puguin fer perdre els socialistes, pot significar el final de la legislatura. Fer caure, per tant, el govern de Pedro Sánchez. No és poca cosa. Però el problema per a ERC és, paradoxalment, que això passi. Perquè ERC ho ha fiat tot a una negociació amb el PSOE. A una taula de diàleg que ha de portar, ho va reiterar ahir Aragonès, a un referèndum pactat. Un referèndum molt difícil, per no dir impossible, que Sánchez no vol en cap cas. Però és l’aposta d’ERC. I si cau el govern de Sánchez, aquest full de ruta, fent servir terminologia antiga, s’ha acabat. És veritat que, a partir d’aquí, pot començar una legislatura amb més exigències si es repeteix la mateixa fórmula. Al final, Ross i Rachel van acabar junts, però anar a eleccions amb una inflació a prop del 10% no sembla el millor per a qui ha governat.
El PP es fregaria les mans. Seria molt probable un govern de dretes. I aleshores l’alternativa és tornar a un escenari encara pitjor que el de Mariano Rajoy. Hi hauria la ultradreta al govern. I això, que ja és dolent per si mateix, podria beneficiar més Junts per Catalunya, que ha blasfemat de la taula de diàleg i ha mantingut l’aposta per la confrontació, que els republicans. Però, en fi, no se sap. El que se sap segur és que s’obre un escenari d’incertesa. Per això s’entén la prudència d’Aragonès, el seu discurs gairebé cholosimeònic de partit a partit. Pas a pas. No sigui cas que el perjudicat de tant amenaçar amb aguantar-se la respiració sigui de qui es nega l’aire a si mateix.