Hi ha hagut, aquesta setmana dels barbuts, notícies preocupants per a la nostra democràcia. O no. Perquè si aquestes coses es publiquen perquè les periodistes fan bé la seva feina, dins de la mala notícia, també hi ha bones notícies. El cas és que la Núria Orriols explicava al diari Ara de dilluns que al Parlament hi ha funcionaris que, gràcies a un acord amb els polítics, cobren sense haver d’anar a treballar. Una informació publicada després de mesos de traves a la transparència deguda. Tot perfectament legal. En principi, és clar. I, a més, no tota corrupció és il·legal. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, de fet, diu que corrompre és “alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa (de l’ànima, de la consciència, dels costums)”. O “desviar (algú) de la rectitud, del deure”.

Aquell matí, Jordi Basté va entrevistar a El món a Rac1 el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, arran de les informacions, revitalitzades a partir d’un article a ElDiario.es de Neus Tomàs, sobre el perquè del cessament del major Josep Lluís Trapero com a cap dels Mossos. Va dir Elena que té un projecte diferent per a la policia catalana, però en cap cas va quedar clar que no el pogués fer amb Trapero al capdavant. De fet, gairebé va semblar que Elena passava per allà. I l’entrevista va ser com un d’aquells boxejadors que s’abracen al rival. Després vam saber que, com que no els deu agradar com fa la seva feina, es va vetar la periodista de TV3 Fàtima Llambrich a una reunió entre periodistes i responsables d’Interior. En fi, que Elena té tot el dret a fer els canvis que vulgui. Tot és perfectament legítim. Però les coses legítimes també poden ser sectàries. Sectari és “sequaç intransigent, fanàtic, d’un partit, d’una secta, d’una opinió”.

Mesures com el toc de queda nocturn, que decau aquesta setmana, són dignes de qualsevol govern autoritari i no es justifiquen per la pandèmia

Però no va acabar aquí aquell matí. Perquè al programa del Josep Cuní a la SER explicaven que el govern ha dissolt el comitè que havia d’estudiar si durant la pandèmia s’han vulnerat drets fonamentals. El grup exigia més transparència al Procicat, per exemple. O era crític amb les sancions. A més, mesures com el toc de queda nocturn, que decau aquesta setmana —això ho afegeixo jo—, són dignes de qualsevol govern autoritari i no es justifiquen per la pandèmia.

Total, que els tics de corrupció, sectarisme i autoritarisme són preocupants. I com es veu, demostren que una Catalunya independent, lluny de la superioritat moral que han gastat alguns, no s’escaparia d’aquests mals. La qual cosa no fa la independència ni bona ni dolenta, però ens recorda que no viuríem en un paradís de polítics infal·libles. I ens recorda que els catalans no som uns éssers tocats per la gràcia de Déu, ni millors que els espanyols (o el conjunt dels espanyols, com cadascú vulgui), ni les institucions catalanes tenen per què ser millors que les espanyoles. A Catalunya no hi ha rei, però aquí també hi ha privilegis. Aquí també hi ha canvis a la policia quan canvien els governants. I aquí s’ha actuat amb el mateix autoritarisme que va tenir Pedro Sánchez quan se li reclamava la descentralització de la gestió de la pandèmia.