Joan Ignasi Elena va emmarcar el relleu de Josep Lluís Trapero com a cap dels Mossos en una nova etapa de lideratges més corals, més joves i amb més dones. Que són tres coses que sempre queden bé. I en aquest món convertit en el títol de la pel·li d’Agustín Díaz Yanes Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, la defenestració del major havia quedat sepultada pels titulars de l’hora següent. Es va imposar la tesi, certa, que tot conseller té dret a decidir el seu equip i que els càrrecs no són per a sempre.

El problema ha arribat quan a Toni Rodríguez, que portava l’Àrea d’Investigació Criminal, se l’ha enviat a l’Àrea Bàsica de Rubí. I passa allò de la dona del Cèsar. Perquè Rodríguez era qui dirigia les investigacions que afecten l’antic i el nou món convergent. Ja havia preocupat jutges i fiscals que el successor de Trapero, Josep Maria Estela, comuniqués a Rodríguez la seva destitució només un dia després d’haver-se fet càrrec dels Mossos. Ara hi tornarem.

Els qui en coneixen les interioritats, expliquen que Rodríguez i el seu equip fa temps que feien nosa en alguns àmbits polítics i empresarials que no podien pair que els Mossos, estructura d’estat amb ADN de David Madí i Brauli Duart i, més tard, altres com Eduard Sallent, investiguessin el 3% i que, a sobre, no els informessin dels passos que seguien. Al sumari de l'operació Voloh (abans Volhov, batalla de la División Azul), s'hi pot llegir la frase en què Madí diu a Duart sobre Miquel Sàmper: “Que no prengui cap decisió sense comptar amb mi, perquè durarà menys que un caramel en una escola de tontos”. Com així ha sigut.

Els Mossos haurien d’estar desvinculats de la part més política. En un món ideal. El problema és que, en un país que no és normal, en el qual tot és més que alguna cosa, això és gairebé impossible

Després, òbviament, hi ha la part més política. Els Mossos n’haurien d’estar desvinculats. En un món ideal. El problema és que, en un país que no és normal, en el qual tot és més que alguna cosa, això és gairebé impossible. S’ha dit molt que Rodríguez va haver de demanar empara al magistrat Carlos Ramos per seguir amb les investigacions que han acabat amb la imputació de Miquel Buch per una presumpta malversació de fons públics. Sí. Però s’obvia sovint que la imputació és per haver fet passar per assessor seu a un sergent que en realitat estava la major part de la setmana a Brussel·les fent d'escorta de Carles Puigdemont. I això és política d’un país que no és normal. Com és política d’un país que no és normal que la relació entre Trapero i Junqueras, que diuen els entesos que sempre va ser dolenta, empitjorés després que el major declarés al Suprem que tenia un pla per detenir tot el Govern si declarava la independència. Home, era difícil de pair, políticament.

Total, que al final Trapero i els seus molestaven. I es va posar de cap un comissari que molts analistes consideren afí a ERC, però Junts torna a tenir Sallent i, alhora, manté el director general, Pere Ferrer, de plena confiança de Duart. L’oposició, especialment el PSC, no va fer gens de soroll amb el relleu de Trapero. En canvi, ara, a partir de les informacions periodístiques, s’afanyen a parlar de purga. I demanen explicacions. Esclar que sí, la ciutadania les mereix. Però, de passada, podrien tenir el mateix zel amb el cas dels atemptats del 17-A. Perquè Villarejo és un manipulador, però no un manipulador qualsevol. I qualsevol escletxa que s’obri és bona per saber la veritat. I s’ha d’esvair cap dubte sobre si l’Estat volia donar un “ensurt” als catalans. Així, un dia serem un país normal, amb una policia normal. I els Mossos, que s’hi van jugar la vida, també mereixen saber-ho.