Els presos polítics catalans han anat al Congrés i al Senat a prendre possessió com a diputats i senadors i la caverna ha salivat. "El independentismo pasea su esperpento por el Congreso", ha titulat l’ABC. "Batet da aire al separatismo al consentir su desafio al Congreso", ha destacat El Mundo. "Rebelión en las Cortes", ha estat l’aposta de l’incombustible Paco Marhuenda. A Unamuno se’l podria recordar dia sí, dia també, per aquella carta a Azorín del 1907. “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrilenya está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tiene testículos en vez de sesos en la mollera)”. I no és només la premsa. Perquè bona part de la premsa, ho sap tothom i és profecia, està molt condicionada pel poder econòmic i polític. Llegeixin El director, de David Jiménez. Per això els “testículos en vez de sesos” es podrien aplicar al campió mundial de llançament de pinyols d’oliva Rafa Hernando i el seu “que se joda” a Raül Romeva o el hooliganisme parlamentari de Vox i part de Ciutadans.

Xavier Roig ha escrit un llibre imprescindible, L’enigma rus, en el qual explica Rússia com mai ningú l’ha explicat i on fa reflexions que s’adiuen com anell al dit a l’episodi viscut aquesta setmana. La primera i més directa és preguntar-se què haguessin escrit els mateixos mitjans de comunicació als que ens referim més amunt si fos a la Duma on haguessin anat a prendre possessió uns opositors a Putin empresonats sense haver estat encara jutjats. A Europa, aquesta Europa que celebra eleccions diumenge sense que el Parlament hagi de decidir qui mana, perquè qui mana són els estats, se li permet al país del rei Felip “uve palito” el que la pròpia Unió Europa no li permetria a Putin.

Convé preguntar-se què ha fet Europa quan la maquinària de l’Estat espanyol ha actuat de manera antidemocràtica

Diumenge hi ha eleccions europees. És cert que sense formar part d’Europa, la repressió l’1 d’octubre ―i abans― i la revenja posterior de tots els aparells de l’Estat hagués sigut encara més dura. És cert que ha estat a Europa on els polítics exiliats, encapçalats per un president legítim, han trobat la llibertat. És cert que Marchena se sent vigilat a la sala del Suprem. Però també convé preguntar-se què ha fet Europa quan la maquinària de l’Estat espanyol ha actuat de manera antidemocràtica. Convé preguntar-se què ha dit l’Europa del poder davant l’Espanya que potineja empreses i mitjans de comunicació i que té en dubte, pel propi Consell d’Europa, la seva independència judicial. És l’Espanya que ha tingut un president dimitit per la corrupció del seu partit. Un president que va suspendre una autonomia, va cessar el seu govern, va fer fora el cap de la policia aplaudit per la gestió d’un atemptat terrorista, va dissoldre el Parlament sobirà, va convocar-hi eleccions i, vistos els resultats, va acabar invalidant el candidat guanyador, via manipulació de la justícia.

Això ha passat durant la darrera legislatura europea, davant del silenci vergonyant de l’Europa del poder. I ha passat també que ara, per vergonya, ni el Tribunal Suprem ni la Mesa del Congrés, és a dir ni el poder judicial ni el poder legislatiu, es volen retratar sent els primers en suspendre uns diputats escollits democràticament per al Parlament espanyol. I ha passat també que la Junta Electoral i les institucions penitenciàries que depenen del ministre de l’Interior, han impedit debats i entrevistes a candidats a les eleccions a l’Eurocambra. Quan diumenge s’obrin les urnes i es coneguin els resultats electorals, recordin això que ha passat. Potser s’entén millor el resultat.