Un decret llei que ha de servir per respondre a una sentència de la justícia (mai descentralitzada) que imposa a l'escola un 25% de castellà. Incompliments en l'execució pressupostària en infraestructures per part de l'Estat a Catalunya. I ocultació de les balances fiscals entre comunitats. Són només tres exemples d'aquesta setmana que ens fan retrocedir dècades en el temps i en l'agenda política i mediàtica. Som en un episodi de Cuéntame. A vegades s'oblida que el suport a la independència de Catalunya no va venir per generació espontània ni per uns ciutadans adoctrinats per uns polítics amb finalitats perverses. El suport a la independència va arribar després d'anys, de dècades, de desencís pel funcionament de l'estat de les autonomies. Per un sentiment de greuge de la societat catalana. Que un dia, previ canvi de l'agenda dels partits, va dir prou. Prou a la desinversió en infraestructures. Prou a una retallada de l'autogovern per un tribunal adulterat, que havia estat pactada als parlaments i entre parlaments i votat en referèndum. Prou al menyspreu a una identitat.
Si es pensa que amb aquesta realitat i aquests precedents, això que s'ha anomenat procés s'ha acabat, és una equivocació. Aquest és un conflicte polític irresolt i, per desídia o incapacitat, agreujat
I, ara, després d'uns anys de repressió en tots els àmbits, de desorientació política, d'una pandèmia i d'una guerra, quan la marea ha baixat, ha tornat a aparèixer una realitat que mai ha marxat, perquè ni va poder ser canviada ni vol ser canviada. Els motius pels quals una part molt significativa de la societat catalana va pensar que l'única solució era la independència encara hi són. Però, atenció, els motius no només persisteixen, sinó que s'han agreujat. I no només perquè es van acumulant anys d'incompliments, sinó perquè s'hi ha de sumar la resposta de l'Estat a l'1 d'octubre. Policies pegant ciutadans que mai oblidaran aquella data, un rei amenaçant una nació i reduint el seu club de fans a la dreta, ciutadans anònims passant calvaris judicials, líders socials i polítics empresonats, un president de la Generalitat i la secretaria general del partit que governa a l'exili, operacions de les clavegueres de l'Estat que van assenyalar jutges, van empresonar un expresident del Barça per desestabilitzar un club massa catalanista i van espiar indiscriminadament polítics i advocats. Tot, impunement, esclar. I la llista és curta. La llista de greuges s'ha fet interminable i no té resposta. La democràcia espanyola ha perdut llustre i el panorama amb l'extrema dreta a les portes no és millor.
Si es pensa que amb aquesta realitat i aquests precedents, això que s'ha anomenat procés, o el sentiment d'independència, s'ha acabat, és una equivocació. Aquest és un conflicte polític irresolt i, per desídia o incapacitat, agreujat. La història és cíclica i, sense solució a la vista, arribarà un nou context, potser amb altres lideratges i, compte, amb més experiència política i ciutadana dels encerts i els errors. Cosa que vol dir que el context mai tornarà a ser el mateix i vol dir que tot i tots seran menys ingenus.
Es comença a percebre que l'independentisme ha superat el dol, segons la teoria de Kübler-Ross. De la negació a la ira. De la negociació a la depressió. I, finalment, a l'acceptació. Punt final. Etapa nova. I això passa mentre, com sempre, s'ignora la realitat a ritme d'Eurovisió, Rafa Nadal, la catorzena i la idea de parlar menys de política a la tele. Cosa que, per cert, és una manera de fer política. Mai hi ha les antenes ben posades. I, després, passa que correm-hi tots.