Gabriel Rufián va rebre el premi al millor diputat 2.0 pels periodistes del Congrés i, encara que no va ser en la recollida del guardó, va fer una mena de Will Smith, fent números perquè li retiressin immediatament l’honor. Si no fos perquè el problema posterior no el va tenir a Twitter, sinó entrevistat al programa Planta Baixa de TV3. Rufián va dir, textualment: “Dir que no l’has cagat alguna vegada a la xarxa és mentir. Ara, dir que per un tuit meu es va proclamar la independència de Catalunya és de tarat. El tarat és qui la va proclamar, no qui va publicar un tuit”. Com que el vídeo es va fer viral, no ha sigut difícil sentir-ho moltes vegades i juraria que Rufián es va deixar un “en tot cas” (“En tot cas, el tarat és qui la va proclamar”) i no va saber rectificar, perquè no es va adonar que no s’explicava bé. La frase canvia molt, així. Perquè, aleshores, queda clar que Rufián vol dir que els qui critiquen la declaració no s’han de fixar tant en el seu tuit de les 155 monedes de plata, com en el fet en si, que és el rellevant. Sense entrar en si ell n’era partidari o no. La crítica, aleshores, no la faria ell. Amb un “en tot cas”, Rufián ja no diria que Carles Puigdemont, que volia convocar unes eleccions que va generar el seu tuit de les 155 monedes de plata, és un tarat, que és el titular que ha corregut com la pólvora. Diria que els qui pensen que és de tarat proclamar la independència, “en tot cas”, ho han de pensar de qui ho va fer, no de qui va fer un tuit.

El mateix context que s’ha de posar a les seves declaracions es pot posar en el seu historial. I a l’historial de Rufián hi ha burles a Puigdemont i Waterloo

Si això és així, com Rufián ha volgut aclarir, no hi ha cas. Ara bé, el mateix context que s’ha de posar a les seves declaracions (amb la incomoditat d’un auricular, un delay i un matí de ressaca), es pot posar en el seu historial. I a l’historial de Rufián hi ha burles a Puigdemont i Waterloo. De manera que, si el líder d’ERC a Madrid realment pensa que Puigdemont és un tarat, òbviament, hauria de buscar una altra paraula per criticar-lo. Si creu que va ser un error de “l’independentisme màgic” fer la declaració —no publicada— del 27-O, ha de recordar que ell era partidari de la DUI, com va deixar clar el seu tuit, i que el seu partit la va votar. A no ser que el fes per posar en evidència el món convergent, en aquella carrera de la gallina de Rebel sense causa que va ser el procés. L’altre problema que té Rufián, si no creu en la DUI, és de coherència. Havia d’estar, va dir, només 18 mesos a Madrid i tornar a una Catalunya independent. És públic i notori que fa més d’un any i mig que és a Madrid. I, en la línia de la coherència, quan li han demanat “eixamplar la base” a Santa Coloma de Gramenet, ell ha dit que d’acord, però que també es queda a Madrid. Fent (o intentant-ho), per cert, política de peix al cove.

El que demostra, en tot cas, l’episodi, una vegada més, és que ERC i Junts per Catalunya (o una part d’ERC i una part de Junts) tenen una concepció no especialment edificant dels líders dels seus rivals. Concepció que s’ha ampliat amb la dicotomia presó-exili, oblidant que uns i altres tenen —o han tingut— presos i exiliats. Però com que la presó l’encarna Junqueras i l’exili Puigdemont, la conciliació és tan difícil com ho va ser que uns i altres fossin incapaços la tardor del 2017 de posar-se d’acord en què fer després de l’1-O i, sobretot, en què fer després del dia 27. No van poder acordar afrontar conjuntament la presó o l’exili de tot un govern, que a ulls dels seus votants i de la comunitat internacional, hagués sigut una imatge molt potent que hagués evitat, sobretot, part del desconcert posterior. I demostra que hi ha ferides obertes i encara explicacions poc convincents del què i el perquè. I demostra que si aquest món vol construir alguna cosa, ha de renovar els lideratges, perquè estan massa condicionats. A no ser que el que vulguin sigui tornar, amb diferències evidents i sota el vestit de la temporalitat, al vell ordre, com hem vist d’alguna manera a Argelers i com veiem amb els que aspiren a fer de CiU i de PNB, això sí, d’esquerres.

En fi, proposo que la frase de Rufián sigui analitzada aquest any a la selectivitat. Dimarts en castellà i dimecres en català.