El 1979 Montserrat Caballé i Josep Carreras van gravar sota la direcció de Ricardo Mutti l’òpera Cavalleria rusticana, un melodrama amb música de Pietro Mascagni, que situa l’acció a la Sicília del segle XIX. El llibret parla d’amors, traïcions, gelosia, adulteri, venjança i mort. Justament, és el 1979 on se situa l’acció de la tercera part d’El Padrí, que té l’escena final a l’Òpera de Sicília, on es representa Cavalleria rusticana. Hi passa el clímax de la història en un muntatge paral·lel. La mort de la diva dissabte i els fets del Parlament dels últims dies s’han creuat a la ment amb aquella escena mítica com a imatge del que ha passat.

Francis Ford Coppola és un italoamericà preocupat per l’esmunyiment del temps, la unitat de la família, la fe i la solitud. Tots ells elements presents en els avatars d’aquesta majoria independentista que, un cop passat el moment de tocar la glòria, s’ha trencat aquesta setmana sense saber si tornarà el passat enyorat. I com la política catalana de l’actualitat, El Padrí III és també una pel·lícula de buscar successors i de fer entrar els afers de la família en la legalitat. Dos elements, per cert, en què Michael Corleone fracassa.

La tercera part de la trilogia de Coppola comença amb una celebració i acaba amb una matança tràgica. Fins que veiem la mort de Michael Corleone en la més estricta soledat. Una mort solitària com la del seu pare Don Vito. Com les morts polítiques dels de tants poderosos. Però a les famílies políticament correctes hi ha dos caps. I a la pel·lícula veiem a una Diane Keaton en el paper de Kay, la dona de Michael (Al Pacino), que és capaç de representar la mirada de qui ha estat enamorada de la seva parella, però s’ha vist traïda per l’home que va engendrar els seus fills i alhora va matar el seu germà. Sempre dues ànimes. Sempre bons i dolents. O no. No hi ha dolents clars i no hi ha bons clars en aquesta pel·lícula. Facin els paral·lelismes que vulguin. Sigui com sigui, hi ha en aquesta relació de parella una gravetat dramàtica i tots els actors secundaris al servei dels protagonistes principals. És aquesta una pel·lícula ―ara seria una sèrie― en què es desfà la unitat de la família i en què el patriarca veu la mort dels seus fills abans de la seva lenta decadència, perquè en ells hi ha el seu pecat.

La mort de la diva dissabte i els fets del Parlament dels últims dies s’han creuat a la ment amb aquella escena mítica com a imatge del que ha passat

A l’escena final de la tercera part d’El Padrí, diuen els entesos que la més fluixa de la saga, la família sembla retrobada. El padrí Michael Corleone és a la Casa de l’Òpera de Sicília per veure el debut del seu fill Anthony. Al teatre de Palerm també hi són la seva filla Mary i la Kay, la mare dels seus dos fills. Però Michael ha prohibit al seu nebot Vincent que segueixi la relació que té amb la Mary si vol ser el nou Don. No vol barrejar les dues ànimes. Vol preservar la filla dels seus pecats. La Mary li demana explicacions a la sortida de la representació, a les escales del teatre, i allà, un assassí a sou que vol matar Michael dispara però toca la filla al pit i la mata a l’acte. Com a música de fons, l’intemezzo de la Cavalleria rusticana, que té un argument semblant. I sota aquella banda sonora, el crit silenciós d’Al Pacino, en trànsit pel dolor de veure morta a la seva filla.

Tot i que rodada el 1990, Coppola situa la pel·lícula no més enllà de l’any 1980, perquè explica el final d’una època. De la seva època. La d’un Michael Corleone en retirada i buscant respostes, en una pel·lícula que parla de la natura íntima d’un fracàs. Del fracàs de qui ho va tenir tot a la seva mà. Del monarca cansat, com un personatge shakespearià, de la mala consciència. De què fer amb les runes de la glòria.