En temps de pau, el Palau de la Generalitat i la Moncloa haurien de ser els llocs on els polítics es reuneixen per fer el que han de fer: política. O les seus dels partits polítics, si vostès volen. O els restaurants, no ens enganyem, per veure si el vi fa lliscar millor les relacions. Però no vivim temps de pau. Vivim temps excepcionals. De vergonya. I de dignitat. La de la gent incasable que cada dia reivindica de mil maneres l’alliberament dels presos. Preventius, recordem-ho. Temps d’ostatges polítics. Temps de la covardia del PSOE per no ordenar a la fiscalia ―com sí que fa el PP sense complexos― que canviï l’acusació de rebel·lió davant l’evidència que l'única violència va ser la de la policia.

Que són presos polítics i exiliats ho demostra també el que passa a les presons. L’excepcionalitat ha fet que, en el cas de Catalunya, Waterloo i la presó de Lledoners, s’hagin convertit en les autèntiques seus del poder. Que sigui allà on els polítics fan el que han de fer: política. I, si fem cas de les visites que transcendeixen, l’autèntica seu del govern de la Generalitat és ara mateix la presó de Lledoners. Catalunya, capital: Sant Joan de Vilatorrada. Allà es fa política interna. Es marquen estratègies. Es debat sobre la suspensió o no dels diputats suspesos. Allà es va negociar el poder al PDeCAT. Allà hi ha el possible candidat a l’alcaldia de Barcelona, Joaquim Forn.

Però, sobretot, allà pren decisions polítiques Oriol Junqueras, que s’està convertint en un contrapoder a Quim Torra i Carles Puigdemont. Ho veurem clar si mirem les visites que rep el president d’ERC, les que rep el president de la Generalitat i les que rep l’president a Waterloo. Sant Joan de Vilatorrada és més a prop de Barcelona que Waterloo, però a Brussel·les hi ha les institucions europees, és un centre polític de primer odre, és en realitat un centre de poder domèstic. I com a tal, hi ha un autèntic pont aeri amb les diferents capitals. També amb Barcelona. Però amb el pas dels dies s’ha constatat un major interès de polítics i personalitats per veure Junqueras que per veure Puigdemont. O que a Torra. Perquè es percep que manarà en el futur? Perquè estan més d’acord amb la nova estratègia d’ERC? Perquè Puigdemont es considera un fugat i això penalitza a qui el visita? Perquè Puigdemont no és, en realitat, el líder d’un partit que pot aprovar els pressupostos? Perquè ja hi ha un president de la Generalitat? La resposta queda a l’aire i, en tot cas, a la reflexió del lector. Malgrat que sí que està clar que per a la política espanyol Puigdemont és un apestat. És l’enemic públic número 1. Com ho va ser Josep-Lluís Carod-Rovira. O com ho va ser Artur Mas.

Hi ha decisions de Torra i Puigdemont que, per molt raonables que siguin, contribueixen a un aïllament que en política i a la vida no serveix de res

Però, malgrat aquesta realitat, els fets són els fets. I a Oriol Junqueras l’han visitat molt a Lledoners. El president de la CEOE, Juan Rosell. L’alcaldessa de Barcelona i líder dels comuns més federals, Ada Colau. El lehendakari Iñigo Urkullu. El líder de l’esquerra abertzale Arnaldo Otegi. La lideressa dels comuns més sobiranistes al Parlament Elisenda Alamany. El secretari general de la UGT, Pepe Álvarez. I divendres ho pensa fer Pablo Iglesias. A més, Junqueras ha rebut visites de personalitats no independentistes com Joan Manuel Serrat, Xavier Sardà o Jordi Évole. Lledoners s’assembla més a Saint Martin le Beau que Waterloo. A Puigdemont, només Pablo Iglesias, l'únic líder espanyol que parla amb tothom, el va trucar per desencallar la moció de censura i el pensa tornar a trucar per desencallar els pressupostos. Iglesias és l’únic líder espanyol sense complexes. També ha estat Iglesias l’únic a visitar Torra a Palau, a l’espera que Pedro Sánchez hi posi data. Si és que l’acaba posant. A Torra, això sí, l’han visitat els líders parlamentaris... excepte Inés Arrimadas.

Aquesta capacitat de Junqueras per situar-se com a pal de paller ―també ens hauríem de preguntar per què Marta Rovira no fa política si va dir que marxava per poder parlar amb llibertat― hauria de preocupar el món convergent, que està perdent capacitat d’influència encara que mantingui la presidència de la Generalitat i que els seus vots siguin tant preciosos com els d’ERC per aprovar els pressupostos. Pot ser molt bé que visitar Puigdemont tingui els condicionants exposats més amunt. Però també és veritat que hi ha decisions de Torra i Puigdemont que, per molt raonables que siguin ―i potser molta raó que tinguin―, contribueixen a un aïllament que en política i a la vida no serveix de res. I, per cert, el mateix val per l’esmentada Arrimadas. Perquè entre Ciutadans i Junts per Catalunya acabaran deixant una autopista al mig.