El 7 de desembre del 1982, el Consell de Ministres presidit per Felipe González ―que havia guanyat les eleccions el 28 d’octubre anterior― va designar José María Calviño com a nou director general de RTVE. José Luis Balbín en seria el director d’informatius. Gràcies a la majoria absoluta, el PSOE controlava el consell d’administració amb vuit membres, entre els quals Eugeni Giral, cinc eren d’AP i un de CiU, Pere Artigas.

El cas és que Calviño era apadrinat pel nou vicepresident Alfonso Guerra. Que era guerrista, vaja. Diuen les cròniques que va guanyar la partida a Juan Luis Cebrián, el felipista que aspirava al càrrec. No cal dir que al PSOE el van acusar de posar la tele al seu servei, no sé si els sona. I no era poca cosa. Ara no ho recordem, però s’ha de fer un exercici d’imaginació: TVE era l'única tele que existia, és a dir, que el poder d’influència era immens. Era l’època de La clave, Hermida, Mercedes Milà o Fernando G. Tola amb el seu Si yo fuera presidente, La bola de cristal, l’impuls de la Movida, Dinastía o Falcon Crest. Un intent a estones reeixit de televisió pública de qualitat, però que va tenir l’altra cara en el control de la informació política, amb desavinences amb Balbín incloses, substituït pels més dúctils Enrique Vázquez i Enric Sopena. El 1986, el felipisme va guanyar el pols i va arribar Pilar Miró.  

TV3 no s’ha dedicat a adoctrinar, però com en qualsevol país normal, sense la tele i l’escola, l’imaginari col·lectiu i la realitat serien molt diferents

El cas és que l’etapa de Calviño va ser coetània amb el naixement de TV3. I l’home va manifestar que estava a favor que Catalunya, en el millor dels casos, arribés a tenir una tele “complementària” i “antropològica”. És a dir, submisa i folkloritzant. I és evident que haver fet el contrari va ser decisiu per a la construcció nacional de Catalunya. TV3 no s’ha dedicat a adoctrinar, però com en qualsevol país normal, sense la tele i l’escola, l’imaginari col·lectiu i la realitat serien molt diferents. I això inclou la llengua, ara motiu de polèmica per si TV3 ha trencat amb un dels seus motius fundacionals.

La història de José María Calviño ve a tomb perquè aquesta setmana hem sentit una vicepresidenta dir que “el Gobierno está absolutamente comprometido con la protección de las lenguas cooficiales” i “va a ser escrupulosamente respetuoso con las competencias de las comunidades autónomas”. La vicepresidenta es diu Nadia Calviño, és filla de l’exdirector general de RTVE, i parlava de la futura llei general de comunicació audiovisual, que ella coordina, i que de moment es passa per l’arc de triomf les demandes del Govern de la Generalitat i de la indústria audiovisual catalana.

En el projecte, que ara ha estat xutat endavant, no es contemplava cap mena de protecció del català a l’hora d’exigir quotes de producció i difusió en el catàleg a Espanya de les diferents plataformes digitals. El diable está en els detalls. Plataformes com Netflix haurien de reservar el 30% de quota a obres europees, la meitat de les quals en la llengua oficial de l’Estat “o” en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes. La trampa era a la “o”. És a dir, igual que el pare no s’oposava a TV3, sinó que havia de ser complementària i folklòrica, la filla no s’oposa que el català figuri a la llei, però si és de manera complementària i folklòrica. I compte perquè el moment és tan decisiu com el 1983.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat