Oriol Junqueras ha publicat un article a l’Ara i La Sexta —el mitjà és el missatge, també— en què explica la reflexió de més de tres anys que ha fet ERC des de l’1-O del 2017. La DAFO, en terminologia empresarial. Bàsicament, fortaleses i febleses, amenaces i oportunitats, per “extreure’n aprenentatges”. D’entrada, discrepo dels qui han dit que Junqueras enterra l’1-O. No és cert, Junqueras no diu que l’1-O fos un error. El que diu que va ser un error va ser “la nostra resposta”. És a dir, la declaració d’independència, que no va ser entesa “com a plenament legítima per una part important de la societat, també de la catalana”. Totalment cert. I, per tant, és lògic que defensi la via escocesa, la del referèndum acordat. “Altres vies no són viables ni desitjables”. Per tant, res de DUI. Molt coherent. Junqueras reivindica, doncs, l’autodeterminació acordada en una taula de diàleg i també l’amnistia, perquè els indults només resolen casos individuals. Importants. Molt. Però individuals. Però, afegeix: “Hi ha gestos que poden alleugerir el conflicte”. Per tant, acceptació de l’indult i favor a Pedro Sánchez.

S'ha criticat a Junqueras que després de la sentència del Suprem digués que el govern espanyol ja es podia posar els indults “per on els hi càpiga”, que és un lloc de l’anatomia que ens podem imaginar. Res a dir, és un estirabot. I ni Junqueras ni la resta de presos hi fan res a la presó. Entre altres coses, perquè tampoc s’ha volgut o sabut utilitzar com a eina política per a la independència. Però és igual. S’abusa de la presó en general. Ni un dia més, i, per tant, benvingut l’indult.

Junqueras ja sabia fa tres anys que la via unilateral no era ni “viable” ni “desitjable”. No ho ha descobert després de tres anys de reflexió

Ara bé, una cosa és l’estirabot davant dels indults i l’altra el pensament més de fons. I, Junqueras, a qui tothom reconeix la seva intel·ligència, ja sabia fa tres anys que la via unilateral no era ni “viable” ni “desitjable”. No ho ha descobert després de tres anys de reflexió. Coneix la història de Catalunya al detall. De fet, ho sabia tant com Carles Puigdemont. Però va defensar el contrari. I entre tots, també a les seves files, van empènyer Puigdemont a portar la declaració d’independència al Parlament, que sabien que no era ni “viable” ni “desitjable”. Ho sabien tant que ni es va arriar la bandera espanyola ni es va publicar al DOGC. I així va anar. I ara ens trobem amb la paradoxa que els qui no volien la via unilateral defensen o diuen defensar la via unilateral. I els que volien o deien que volien la via unilateral ara la rebutgen.

Retrocedim al 17 d’octubre del 2014. Mònica Terribas entrevista Junqueras a Catalunya Ràdio. Governen els convergents. Junqueras diu que els del 2014 són els últims pressupostos autonòmics que ERC ha aprovat. “És impossible governar aquest país com una comunitat autònoma”, diu. I afegeix: “Hem d’aprovar els pressupostos d’un estat independent, per això és important que hi hagi una declaració i un exercici de la independència al més aviat possible, perquè, si no, el país esdevé ingovernable”, insisteix. I, entre llàgrimes, remata: “Fem-ho, fem-ho d’una vegada, si us plau, jo ho demano amb esperança i al mateix temps també amb l’angoixa d’aquell que sap que perdre el temps no és bo. Només ens calen unes eleccions, una majoria parlamentària i l’exercici d’aquest dret d’una vegada”.

La clau de l’article de Junqueras és al primer paràgraf. “Amb el govern encapçalat per Pere Aragonès, tindrem, després de més de 80 anys, un president d’Esquerra Republicana de Catalunya escollit amb normalitat parlamentària”. La independència era (és) el McGuffin, l’excusa argumental. La trama real era (és) la pugna pel poder. I val per a tots.