El despatx d’advocats Martínez-Echevarría diu que Albert Rivera (i José Manuel Villegas) tenien una baixa productivitat “preocupant” i “molt per sota de qualsevol estàndard raonable”. No sabem si l’han fet fora o ha plegat ell. Però deu ser la primera opció, perquè ell (i Villegas) ha acusat l’empresa d’incompliment de contracte i vol que li paguin el sou pactat fins al 2025. 500 dies per any treballat. Com a polític, ell defensava que fossin 20 dies. Però vaja, també estava en contra de les portes giratòries. I va ser el primer que va fer quan el van escombrar democràticament. Fer voltes a la porta.
El despatx s’ha quedat a gust afirmant que “la seva curta experiència jurídica, concretada en tan sols dos anys com a becari de La Caixa, conjuntament amb una passivitat i una inactivitat mai vista en l’empresa privada, han resultat intolerables”. I en un comunicat han afegit “tot i que sabíem de la seva completa inexperiència en el nostre sector, a tots ens ha sorprès la seva inactivitat, la seva falta d’implicació, interès i el seu desconeixement més elemental del funcionament d’una organització empresarial”. No devien estar massa contents al despatx, perquè no hi ha el mínim fair play que es transmet en aquests casos. Però, en fi, què podem esperar d’algú que tenia Kant com a referent sense haver llegit Kant.
No passa res per dir dropo a algú que l'única cosa que ha aportat al debat públic ha sigut crispació. Sobretot perquè és veritat que és un dropo
D’entrada, ens hem de preguntar per què a Martínez-Echevarría li van donar feina (de president executiu!) a algú que ja sabien que era inexpert en el sector. I ens podem respondre sense risc a equivocar-nos que volien que els portés influència, contactes, clients i diners. Pero ni això. Potser perquè com ha explicat Xavier Domènech, que se’l trobava als ascensors del Congrés sense que el noi obrís boca, no el tragava ningú.
Però després ja hem de parlar de Rivera. I sense por a fer llenya de l’arbre caigut. Sobretot perquè ell va practicar aquest innoble art durant tots els anys que va estar a la política. Que els ho diguin, per exemple, als nou professors de l’Institut el Palau de Sant Andreu de la Barca. No va tenir pietat de ningú. No passa res per dir dropo a algú que l'única cosa que ha aportat al debat públic ha sigut crispació. Sobretot perquè és veritat que és un dropo. I ens hem de felicitar que els hagi caigut la bena dels ulls als que volien un Podemos de dretes, abans que Rivera fes més mal a la societat. Algú que es creu la reencarnació d’Adolfo Suárez, però només és un piroman egòlatra amb un os a l’esquena, pot ser molt perillós. Va anar just. Pedro Sánchez hi va arribar a signar el pacto d’El abrazo sota aquest quadre de Juan Genovés, representatiu de la Transició. Va ser abans que el defenestressin. Sánchez va tornar a la secretaria general del PSOE, va guanyar les eleccions i els militants socialistes li van cridar a les portes de Ferraz: “¡Con Rivera no!”. Es van repetir les eleccions. I mai estarem prou agraït a Pablo Iglesias.
Té raó Francesc-Marc Álvaro quan diu que Rivera no sabia distingir la persona del personatge públic. Els qui no en són capaços, no són de fiar. Els qui parlen igual davant d’un micròfon que en un entorn privat son uns dogmàtics perillosos. Es pren tan seriosament a ell mateix com sembla que fa l’actor Jeremy Strong. Però per no servir, Rivera no serveix ni per fer Kendall Roy. Només ha servit per crear una cultura política que ara fa que li puguin dir “fill de puta” al president de la Generalitat des d’un escó del Parlament. Tant de bo fos només Albert el Dropo. Ha estat molt pitjor que això.