En ple judici al govern de Catalunya, en el qual representants escollits democràticament es juguen passar uns quants anys més a la presó per haver organitzat un referèndum per una suposada rebel·lió que no apareix per enlloc a la sala del Suprem, el rei Felip VI ha decidit trencar un cop més la Constitució sobre la que es manté el negoci familiar i segons la qual “arbitra i modera” per llançar un “a por ellos", segona part. “No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret, perquè sense respecte a les lleis no existeix ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, fallida dels principis morals i cívics de la societat”. I s’ha quedat tan ample. Tots a la presó. Final del judici. Quin morro. El primer “a por ellos” va ser després d’una vaga general. El segon, el dia abans. El Rei serà de Castella i la resta, terra conquerida. I punt. Ja no dissimula.

Aquest episodi i la visita que farà diumenge Pedro Sánchez al cementiri dels espanyols a Argelers i al cementiri de Cotlliure on hi ha enterrat Antonio Machado, per homenatjar els exiliats i víctimes del franquisme, m’han fet pensar en una reflexió que apareix al darrer llibre de Joan Manuel Tresserras i Enric Marin, que expliquen molt bé el nacionalisme espanyol.

El primer “a por ellos” va ser després d’una vaga general. El segon, el dia abans. El Rei serà de Castella i la resta, terra conquerida

Primer, un breu repàs històric. Durant el regnat de Felip IV, Castella va perdre el domini sobre Portugal (1640) i els Països Baixos (1648). En canvi, amb la Guerra dels Segadors (1640-1652), el Rei Planeta va aconseguir mantenir el control sobre Catalunya. Això sí, va signar el Tractat dels Pirineus (1659) en virtut del qual el comtat del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i una part de la Cerdanya van passar a mans del Rei Sol, Lluís XIV de França. Un “canvi de cromos”, diuen els autors, entre el Rei Planeta i el Rei Sol. 4.000 quilòmetres quadrats de cromos, concretament. Tota una fàbrica Panini.

Només mig segle més tard, quatre dies en el context de la Guerra de Successió, Felip V va perdre Gibraltar (1704), que tenia un gran valor estratègic militar perquè separa l’Atlàntic i el Mediterrani. Gibraltar va passar definidament a domini anglès el 1713 pel Tractat d’Utrech. I Tresserras i Marin argumenten que el que evidencia la matriu castellana del nacionalisme espanyol és la diferent valoració que es fa d’aquestes pèrdues. No hi puc estar més d’acord. Gibraltar és símbol de la incompleta integritat espanyola, que fereix l’orgull nacional encara ara. I governi qui governi, ho hem tornat a veure amb el Brexit, es reivindiquen com a espanyols els 6 quilòmetres quadrats. Fins i tot l’ara mut Javier Ortega Smith hi entra nedant com a Rambo patri per reivindicar-lo. En canvi, no sé si hi ha reflexionat mai, de les comarques de la Catalunya Nord no en parla ningú, mai es reivindiquen. Ni tan sols se’n coneix la història. Per què? Perquè mai van ser castellanes. I, aleshores, el nacionalisme espanyol que vol recuperar una roca perduda fa tres segles, se’n fot del concepte Catalunya Nord i en cap cas vol recuperar milers de quilòmetres quadrats regalats fa tres segles i mig. Però si és absurd mantenir la reivindicació sobre el Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent i la Cerdanya, també ho hauria de ser fer-ho sobre Gibraltar.

Però no, amics. Si Catalunya és Espanya, i Catalunya va perdre tots aquests territoris, el nacionalisme espanyol els hauria de reivindicar. O, com a mínim, conèixer. Pedro Sánchez anirà diumenge a Cotlliure. Dubto que en recordi l’espanyolitat. Però és que ni tan sols tindrà la vergonya de pensar que encara ara a Espanya hi ha exiliats. Perquè són dos mons diferents. Són dos universos que no tenen res a veure. No és un problema de fa quatre dies. És de fa segles. I no desapareix amb una venjança judicial. A veure si ho entenen.