El futbol és política. De fet, a qui escriu, la política és l’única part que li interessa del futbol. Un Mundial de futbol és un torneig esportiu entre estats que aprofiten l’esport per homogeneïtzar i unificar les identitats nacionals que el conformen sota un paraigua comú: el del nacionalisme d’estat, que es vol per sobre de tot el que considera capes d’identitat subalternes. Amb una aparença inofensiva, festiva, amb tota la càrrega sentimental que ja impregna el futbol habitualment, el nacionalisme banal indueix la mena de dissociació que fa que el català despolititzat banalitzi l’exercici d’adscripció nacional que suposa animar la selecció espanyola. El problema del teu amic català, del nano —imaginari o no— amb qui et vas agafar les mans a la via catalana quan éreu adolescents i que ara penja instantànies amb la samarreta de la selecció espanyola, és que, com que no ha polititzat la seva catalanitat, és carnassa fàcil per a la política subliminar que administra l'Estat.
Podem culpar l’amic català que anima la selecció espanyola de ser tou. Podem culpar l’amic català que anima la selecció espanyola de ser deslleial. Podem culpar l’amic català que anima la selecció espanyola de ser manipulable, de no oferir resistència intel·lectual —ni pràcticament espiritual— a l’eufòria col·lectiva d’un col·lectiu que es vertebra en l'objectiu de fer desaparèixer la llengua, la cultura i la nació de l’amic català. No podem culpar-lo, però, d’identificar la seva catalanitat amb un cert sentiment de derrota, perquè l’única vegada que l’amic català en qüestió va participar conscientment i activa de la vida política del seu país, aquells en qui l’amic català va dipositar eufòricament la seva confiança la van malbaratar. Més enllà d'això, però, l’amic català no ha fet l’esforç de descobrir la fondària històrica, estètica, política, gastronòmica, literària o artística que fa i explica la seva catalanitat, una identitat de segles. Que l’accés a la pròpia catalanitat demani aquest "esforç" i que l’espanyolitat sigui percebuda com el que és natural és conseqüència directa de la violència i la repressió política que l’Estat espanyol ha exercit reiteradament sobre el nostre país amb afany assimilador, però això, per descomptat, l’amic català no s’ho qüestiona.
L’amic català que anima la selecció espanyola ha anat cultivant, inconscientment, un cert autoodi
El teu amic català, que és una mica mandrós, però que sobretot és molt influenciable, beu acríticament dels referents culturals espanyols. No es pregunta si en podria tenir de propis o, si s’ho pregunta i cerca, acaba bevent de referents catalans que folkloritzen la seva pròpia catalanitat. L’amic català que anima la selecció espanyola ha anat cultivant, inconscientment, un cert autoodi. Diguem-ne que la seva blanesa amb tot plegat va començar abans de dir que la samarreta blanca de la selecció espanyola té "aura“”. O abans de dir que, al capdavall, hi juguen molts catalans. El teu amic català que anima la selecció espanyola no pot posar en quarantena la set de sumar-se a una victòria col·lectiva, la que sigui. Et demana que ho entenguis, t’explica que "al final, la gent va amb qui guanya" i tu, que saps que cada partit de la selecció espanyola s’empra contra allò que ets, no t’acabes de creure que el teu amic català celebri amb tanta ingenuïtat els gols contra si mateix.
En aquest punt de la columna, ja podem afirmar que el teu amic català que anima la selecció espanyola és una mica cap de fava. Ja ho sé, que no te’l tornaràs a mirar igual. Que t’has començat a adonar que, com un adolescent a qui posen una pantalla al davant per primera vegada, sembla que no té cap altra personalitat que allò que absorbeix borregament d’Instagram. Que no té cap sentit del gust propi, que fins i tot el desig d’on anar de vacances li ha dictat l’algorisme. Que no s’ha cultivat cap eina moral ni política per plantejar-se quin ha de ser el seu lloc més enllà dels corrents de les majories. El teu amic català que anima la selecció espanyola ha triat obviar que els seus avis no van aprendre mai a escriure en català per culpa del mateix nacionalisme de què avui el seu net celebra els gols. I a mi, en el fons, em sap greu pel teu amic català, perquè pensant que la seva catalanitat el fa petit, i derrotat, i amargat, i poca cosa, animant la selecció espanyola amb l’anhel de celebrar alguna cosa, el derrotat, en realitat, és ell.